Sóc una cadira

Tot va començar fa un parell de mesos. Estant passejant (laboralment) per mars catalanes, vaig rebre una cridada d’una Entitat Superior (ES) per comunicar-me que una Entitat Molt Més Superior (EMMS, tan superior que està a Brussel·les) m’havia proposat com a presidenta (P) d’una de les reunions a les que usualment assisteix. Una setmana després, per mars malteses em vaig reunir amb l’EMMS per acceptar extraoficialment el càrrec de P, no sense abans haver-lo consultat amb varis ES de diferents nivells [*].

L’acceptació oficial no se’n va poder fer fins a principis de 2011 (per qüestions laborals summament avorrides que no fa falta explicar aquí), així que, des de fa més o menys un menys sóc oficialment presidenta. O chairperson, si ens guiem per l’idioma que predomina en aquestes reunions. I aquesta paraula, chairperson, m’ha fet reflexionar molt durant aquest darrers mesos.

Fins ara, a aquesta reunió (i altres semblants), la gent que la ha presidia s’ha dit chairman, és a dir, president, en masculí. Però jo no sóc un home, per tant, no em podien dir chairman, així que em diuen chair. Ni chairwoman, com pareix que seria més adequat, ni chairperson, que pareix que seria lo més políticament correcte. No, tothom parla de jo com a chair. I, malgrat la paraula chair s’accepta com a sinònim de chairperson no puc evitar pensar en la traducció més habitual: cadira. Així que, senyors, ara sóc una cadira.

Au, me’n vaig cap a l’aeroport que he d’agafar un avió (vol directe!) perquè durant cinc dies he de fer de cadira. Deu meu, quina responsabilitat això de fer de cadira! [**]

PS que no té res a veure: avui no hi ha foto al post, avui toca música. Ahir vaig tornar al teatre a veure “Ballant, ballant... la història” i em va agradar tantíssim com (o més que) la primera vegada. I, de nou, amb els pèls de punta a l’escena final, amb aquesta cançó:



[*] Per si qualcú en té interès, no, això no és motiu per donar-me l’enhorabona i no, no implicarà cap millora econòmica, però sí més feina (per tant, és un marronàs en tota regla).

[**] El to irònic general d’aquest post és símptoma inequívoc de què estic acollonida amb lo que pot passar durant aquest pròxims dies. Només espero sobreviure. Amb dignitat.