"Una palabra tuya" de Elvira Lindo

He tardat molt de temps en llegir aquest llibre, bàsicament perquè em feia molta peresa agafar-lo els vespres, que és quan llegeix durant tardor/hivern... Ja em va costar començar-lo, la portada no m’atreia massa i, com la història, em pareixia una mica depriment... Però Elvira Lindo em cau molt bé i vaig pensar que podria ser interessant.

El llibre és la història de dues joves, Rosario (que conta la història en primera persona) i Milagros, una dona ben peculiar, per dir-lo de qualque manera. Són escombriaires o escombradores (jo hagués dit barrenderes, però gràcies a deu existeix termcat per situacions com aquesta) i es coneixen des de petites. És la seva història, la seva amistat, les seves relacions, etc, etc. M’ha parescut un llibre trist, bastant depriment, però que al final, quan el vaig acabar de llegir vaig pensar que no era per tant, que en el fons és un cant a la vida i a l’esperança... però ben embolicat en molta tristor i desesperació.

Curiosament, quan l’estava llegint, vaig descobrir que estan gravant la pel·lícula, dirigida per la Presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, Ángeles González-Sinde. La portada de la peli és molt més vital, alegre i optimista que la del llibre. Així que vaig suposar que la peli seria el mateix. De fet, quan vaig conèixer qui eren les protagonistes, Malena Alterio i Esperanza Pedreño (Cañizares en “Cámara Café”) me’n vaig adonar que la peli seria bastant diferent del llibre: serà una comèdia dramàtica, amb una mica de mala llet, però comèdia al cab i a la fi. La història dóna ben bé per això: és bastant crua i dura, arribant a l’histrionisme, com per transformar-la en comèdia, negra en alguns moments, però comèdia. El llibre no em va parèixer gens còmic, però pot ser que la meva actitud quan el vaig agafar ja em va pre-disposar per una història trista i fosca. Crec que aquest tipus d’històries, en el fons tan dramàtiques, la línea perquè se’n tornin comèdies és molt molt prima. Així, la llavor d’una història ben dura permet convertir-la fàcilment en la comèdia dramàtica que ja anuncien i finalment serà. Sobretot si tenim en compte les protagonistes... Per cert, que Esperanza Pedreño no té res a veure físicament amb la descripció que de Milagros es fa en el llibre. Però això és la màgia del cinema... agafar històries i personatges i transformar-los perquè siguin atractius per una audiència cada dia menys propensa a sortir de casa a veure una peli. Crec que l’aniré a veure, sobre tot per llevar-me el gust mig amarg que m’ha deixat el llibre.

Una frase del llibre: "Todos somos muy perspicaces a la hora de predecir el pasado, pero en el presente la mitad de las cosas pasan delante de nuestros ojos sin que nos demos cuenta de su verdadero sentido".