Forestals

Dilluns passat, aprofitant que tant la meva germana com jo estaven de vacances i començaven les rebaixes, ens vàrem anar l’horabaixa amb la nostra mare a cremar la visa. Anàvem pel centre (sabíem on anàvem i què volíem), passejant envoltades de gent i més gent, xerrant tranquil·lament. He de dir, perquè és important per la història, que anàvem xerrant en castellà. Tant la meva germana com jo som bilingües, però vàrem ser educades en foraster (o forestal?) i a ca nostra és la llengua que se xerra. Entrant a la plaça Major, un home gran, just passar devora ell, va començar “On arribarem si seguim així?”. I començà a caminar darrera nosaltres i continuà amb el seu discurs “Pareix mentida!! Estic a Mallorca i pareix que estic a Múrcia. Aquest putos forasters!! A Mallorca ja no se sent xerrar en mallorquí, putos forasters!!”. La meva germana i jo ens vàrem mirar i, sense dir res, decidírem no dir res, no sé si per respecte a mu mare o perquè no hi ha major ofensa que la indiferència. Probablement ell va creure que no l’enteníem... És el segon incident d’aquest tipus que hem viscut (l'anterior va ser fa molt de temps, devers 10 anys).

Aquest encontre m’ha fet reflexionar sobre Mallorca, el fet forestal, la mallorquinitat, la forasteinitat i la mare que ens va parir a tots. És curiós com alguns viuen per ser més mallorquins que els altres. Qui és més mallorquí? El que neix a Mallorca després de, diguem, set generacions de mallorquins? El que neix de primera generació? El que, essent mallorquí de cinquena generació, educa als seus fills en castellà? No ho sé i, la veritat, m’és ben igual. Fa molt que vaig deixar de ser adolescent i preocupar-me per la meva identitat. Sé qui sóc i a qui no li agradi que no miri (o escolti). El meu DNI diu que vaig néixer a Palma de Mallorca (a Ciutat). Si els meus llinatges no són mallorquins... vol dir que no som mallorquina (com qualque conegut meu m’ha dit més d’un pic)?. D'on sóc idó? (De la mar, de la mar illenca!!).

Supós que aquest homenet es deu passar el dia mirant IB3, menjant sobrassades, botifarrons i ensaïmades, llegint novel·les i poemes mallorquins, xerrant amb els seus amics mallorquins, preparant cartells per manifestacions en defensa de la llengua i del territori, comprant els CDs de música mallorquina (rock, pop, tradicional), assistint a ballades populars, fent matances, tocant xeremies i flabiols, afinant la ximbomba, fent glosses, votant a partits polítics que defensin la seva llengua i la seva terra, ballant com a cossier a les festes patronals, encenent foguerons,... O tal vegada no sap què són unes xeremies, vota a partits que destrueixen el territori, està encantat amb una Mallorca plena d’autopistes i, molt probablement, de jove va tenir un amor impossible amb una joveneta, amb la qual no es pogué cassar perquè, oh! era forastera!! i els pares no li varen deixar.

Curiosament, unes hores després de l'encontre amb l'anti-forestals em va cridar un antic company de feina, un “cinquena generació”, com ell mateix pregonava sempre que podia. Després de trobar una al·lota tan mallorquina com ell, ja han encarregat un/a “sisena generació”. Enhorabona! Aquest orgull generacional mallorquí és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció, perquè jo no ho he sentit mai, ni cap a Mallorca ni cap a les terres dels meus avantpassats. O tal vegada sí, perquè m’ofenc bastant quan qualcú em diu que jo no sóc mallorquina! En qualsevol cas, trob més fàcil estar orgullós de coses que s’han fet o que s’ha aconseguit amb esforç, no de lo que no depèn d’un mateix, com el teu lloc de naixement i el dels teus avantpassats. Però, afortunadament, això és un país lliure i cadascún pot pensar com vulgui i es pot sentir orgullòs del que li paregui millor.

Com diuen a la terra de mu mare “La vaca no ye de donde nace, si no de donde pace”, que crec que no necessita traducció. (Per cert, mu mare bé d’un territori amb una llengua pròpia que no està admesa com a tal. Ells sí que es poden queixar de què lis han robat la seva identitat i la seva cultura).

La foto, feta meva, és de la Fageda de'n Jordà (Girona), setembre 2007.