Una petita escapada

Aprofitant l’excusa d’un retrobament amistós després de set anys, m’he retrobat sis anys després amb una ciutat màgica: Praga.

Praga és fabulosa tant en les seves grandiositats com en els seus detalls. La he trobada igual com la recordava: grisa però plena de colors, freda però plena de calor humà, rígida però apassionant.

Algunes coses han canviat en tot aquest temps, tant en jo com en la ciutat. La he trobada una mica més cara que fa 6 anys, però no massa. El canvi que més agradablement m’ha sorprés és el tema de l’aigua mineral: recod que fa 6 anys ens era quasi impossible trobar-la sense gust a carbonats. Ara, les aigües minerals sense aquest gust predominen per tot. Una de les avantatges de visitar una ciutat amb tants de turistes. Centenars de turistes. Milers de turistes. Era impossible donar una passa sense veure gent i més gent tirant fotos als llocs típics, grups perseguint al seu guia, individus que se’t colaven en qualsevol pla fotogràfic quan intentaves fer una bona foto. Però és així i no ho podem canviar. M’ha fet molta gràcia escoltar un idioma familiar després de 2 mesos sentit només grec i anglès. I com que anava amagada de turista angloparlant, he pogut escoltar i observar en silenci als escandalosos turistes espanyols i les seves divertides, estranyes o absurdes converses.

Aquesta vegada, el que més m’ha impactat han estat els contrastes: contrastes entre una Europa central freda, ordenada i neta i una Europa sud-oriental càlida, caòtica i bruta. Els edificis, el menjar, el transport públic, el clima, la gent, la moneda,... tot. Tot és molt diferent. Se m’ha fet estrany dormir amb calefacció, passejar sota la pluja amb capes i capes de roba d’hivern i, fins i tot, passar 3 dies seguits amb altres tres persones durant 24 hores al dia, enlloc d’estar tota sola.

Un exemple de contrast: per agafar el metro o el bus a Praga, te’n vas a la màquina a comprar el bitllet, el compres , el valides i entres (l’ordre dels dos darrers varia segons si és metro o bus). Per agafar el bus de l’aeroport a Heraklion, a Creta, te’n vas a l’aturada, esperes davant el bus que està amb les portes obertes i sense xofer, arriba un altre bus, puges, te fan baixar perquè no tens bitllet, el bus se’n va, te’n vas a la màquina, no funciona, te’n vas a la caseta on venen bitllets, les tres persones que hi ha dedins parlen, riuen, te’n diuen que esperis dos minuts, surten, torna una, te ven el bitllet, arriba un altre bus que diu que va a la capital, vas a pujar, te diuen que no, ve un altre bus que no és, suposadament, el que has d’agafar, te fan pujar, la màquina de validar el bitllet no funciona, el validen a mà... Al final, en el dos casos, arribes a destí sense problemes... així que realment... què importa el del mig?

De vegades, són agradables els canvis. Però estic encantada de tornar a l’estiu cretenc, a les meves avarques i camisetes sense màniga.