Bestioles

Hi ha tota una sèrie de bestioles (no humanes) que poblen el meu dia a dia aquí a Creta. Són animalons amb o sense amo, que pul·lulen pel meu ambient habitual i ja han passat a formar part de la meva vida i de les meves rutines.

Avui xerraré dels felins. Hi ha dos moixos que ja s’han fet un lloc en la meva rutina. Na Moixi és una gata atigrada, preciosa, amb mirada intel·ligent i molt tranquil·la. Viu en i als voltants del HCMR i els dematins entra amb jo al centre. El primer dia, en vaig sentir fatal: havia deixat entrar un moix a un centre d’investigació! Però el segon dia, quan em vaig creuar amb una al·lota i li vaig dir, em va comentar que no hi havia problema, que sempre pul·lulava per allà. De fet, un dia me la vaig trobar dorming als sofas que hi ha en mig del passadís del primer pis. Darrerament, na Moixi (així la he batejada jo, és clar) tot d’una em veu arribar amb la bici ve amb jo i s’enreda entre les meves cames i les rodes de la bici, mimosa i sol·lícita. Entra amb jo i espera, asseguda, que deixi aparcada la bici. Després, feim juntes un tros del passadís nord, però ella s’atura davant un laboratori, supós que allà treballa qui li dona de menjar. Com que arrib de les primeres, mai no sol estar qui la cuida, però na Moixi queda allà esperant. Només un dia em va acompanyar fins la intersecció dels passadissos. En general, s’atura en el seu laboratori del passadís nord i jo continuu cap al meu despatx a la banda est de l’edifici.

Na Blanqui és una moixa blanca i daurada, més petita i amb pinta de ser més pilla i re-puta (sorry). Viu a la zona del meu apartament, al camp. Al principi, ens feia molt d’oi a la veïnada hongaresa i a jo perquè es menjava les xigarres els vespres. Aquestes feien un renou ben estrany i fastigós que, durant alguns vespres ens va fer pensar, al veïnat portuguès i a jo, que envoltant els nostre apartament vivien granots, i prínceps i princeses transformats en granots!). Al final, quan vàrem descobrir d’on provenia el renou, ja no vàrem tornar fer la broma mai més. Els meus veïnats s’han apiadat de Blanqui i ara li donen llet i menjar. Jo li don mimitos. Els dematins, m’espera quan surt de casa i quan arrib l’horabaixa ve cercant qualque carantonya. Avui la he trobada menjant un tros de pizza. El principal problema de na Blanqui és na Marsha, la cusa que viu aquí darrera, però se les apanya bastant bé i, de moment sobreviu. En qualsevol cas, na Blanqui és molt més desconfiada que na Moixi, malgrat no he intentat fer-me massa amigues de cap de les dues. Són moixos, què voleu, fan la seva vida i només venen a tu quan et necessiten. Però em fan gràcia que ja formin part del meu dia a dia.