Inevitablement, he de comentar aquest dos llibres junts. Ja vaig comentar aquí la peculiar manera com el segon va arribar a les meves mans, en els dies que estava llegint el primer d’ells. Em regalen un llibre de tretze contes en el moment que estic llegint una novel·la on un llibre de tretze contes és (quasi) un protagonista més de la història..
He gaudit els dos llibres molt, de diferent maneres.
“El cuento número trece” és una història de llibres i de misteri, de vida i de mort, dels fantasmes i dels llibres que habiten les nostres vides i de com les influeixen. Amb contínues referències a altres llibres que m’encanten (com “Jane Eyre” o “Rebecca”), conta la història de Margaret, una jove (que, per cert, fa els anys amb 2 dies de diferència amb jo) que viu per i per als llibres, que un bon dia reb un misteriós encàrrec: escriure la biografia de Vida Winter, una escriptora tan prolífica com misteriosa. La història de Vida i la de Margaret se succeeixen i mesclen a poc a poc, filant un trama interessant i intensa. M’ha encantat. L’he de tornar a llegir, però tancada a ca nostra en un dia de pluja. És el que li pega a aquest llibre! Per cert, que no m’ha quedat massa clar en quina època se situa la història, m’he perdut una mica per aquí.
“Tretze tristos tràngols” són exactament això: tretze històries tristes amb personatges que passen per diferents tràngols. Són històries molt diferents, quasi totes una mica (o molt!) surrealistes. Algunes m’han agradat molt, altres no tant i hi ha qualcuna que m’ha fet una mica d’oi. Però són curioses i entretingudes. Per mencionar una, la primera: “Quan queien homes de la lluna”. Molt poètica, molt metafòrica, molt bonica.
Després de tantes casualitats, he llegit amb especial interès el darrer comte. El comte número tretze. Significarà qualque cosa especial? Es titula “Només digues si encara m’estimes”. Li estic intentant trobar un sentit a tot això, però no li trob. Potser no tingui cap, de sentit. O potser sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada