"Villa Diamante" de Boris Izaguirre

Darrerament he llegit molt poc. Llibres, vull dir. Durant la segona meitat de la meva estada a Creta, quasi no vaig llegir res, no sé ben bé perquè. I ara que he tornat i ja fa fred, me dedico a hibernar i no tenc energies ni per llegir. Així que aquest llibre, que va ser un dels que varen viatjar fins a jo quan vivia a una altra mar illenca, l’he llegit a base d’aeroports i temps d’espera entre avió i avió (on, en general, no fa fred i per tant no sent necessitat d’hibernar).

Qualcú em va dir que aquest llibre de Boris Izaguirre era un culebrón. Jo no diria tant. “Villa Diamante” és la història de dues germanes, Irene i Ana Elisa, al llarg de les seves vides, però és també la història de Veneçuela, un país del que la veritat ben poc sabia abans de llegir aquest llibre. És un llibre que m’ha agradat bastant. El vaig trobar força diferent a moltes coses que he llegit fins ara i, en cert mode, m’ha paregut un llibre un tant estrany. La primera i segona part, la infància i adolescència de les germanes, em va encantar. La tercera part, la seva primera joventut també la vaig trobar prou interessant, però és segons es feien gran les nines quan vaig començar a perdre interès per la història. De fet, la quarta i darrera part és la que m’ha agradat molt menys, quan teòricament és una de les parts més importants del llibre (de fet, és la que li dona títol). Per una part, no és el primer pic que em passa, això de gaudir més d’històries d’infantesa que d’històries dels mateix personatges quan es fan adults. Però, per l’altra, tenc la sensació de què al llibre li falta un tros. És com si tota la darrera part s’hagués escrit ràpidament o, encara més, s’haguessin tallat passatges important del llibre per no fer-lo massa llarg i per arribar a una part final que no em resulta tan interessant com tota la resta.

Aquests darrers capítols, on Elisa, la petita de les germanes, ja és adulta i s’empra a fons per aconseguir construir la casa dels seus somnis em pareix molt fluixa. De fet, un personatge com Elisa, amb tot el que ha viscut, tot el que ha sofert i tot el que ha madurat, mereixia complir un somni més gran i, sobre tot, més apassionant que construir la casa del seus somnis. És clar, això és una opinió totalment personal –per jo una casa, com un cotxe, és una necessitat, una eina per viure, no un objectiu vital-, però volia que Elisa fos molt més heroïna del que ja és en tota la història. A més, tantes pàgines per contar part de la vida de les germanes i, de cop i volta, passen 30 anys com si no res. Jo volia llegir la vida d’Elisa durant aquest 30 anys!! No volia una el·lipsi!!!

En qualsevol cas, és un llibre que val la pena llegir.