Havia sentit parlar taaaaaaant d’aquesta història (sobre tot de la peli) que ara que finalment la he vista/llegida me sent com si hagués aprovat una assignatura pendent!
Ja he escrit en vàries ocasions (com aquí, aquí i aquí) sobre la relació cinema-llibres. Em considero una persona tant cinèfila com bibliòfila, així que no sabria dir què m’agrada més si veure una peli o llegir un llibre. Crec que són dos mitjans d’expressió molt diferents (i fins a cert punt complementaris) que, malgrat estiguin relacionats molt sovint, poden ser totalment independents. Per tant, quan una mateixa història es conta en dos llenguatges diferents, no sempre és fàcil decidir-se per un d’ells.
En general, la frase típica és “em va agradar més el llibre”. Però, repeteixo, són dos llenguatges tan diferents que les comparacions mai no poden ser bones. El que passa és que normalment són les pel·lícules les que es basen els llibres i clar, a l’hora de re-interpretar una història (que és el que indubtablement s’ha de fer), hi ha molt de camins (i no tots encertats): se pot intentar plasmar imatge darrera imatges tot el que està descrit a un llibre, es pot agafar la història original i llevar passatges per no fer la peli massa llarga o es pot agafar només la idea general i modificar-la fins que l’autor de la peli la fa totalment seva. Totes aquestes maneres d’actuar són, per jo, més o menys respectables i, òbviament, depenen molt no només de la personalitat de l’adaptador sinó també de la història a comptar.
Amb The Notebook he fet una cosa estranya que no havia fet mai: vaig començar a llegir el llibre, vaig veure la peli i vaig acabar de llegir el llibre, tot en menys d’una setmana. I no sé si ha estat bo o dolent.
Un home vell llegeix a una dona una història d’amor impossible entre dos adolescents, Allie i Noah, i la posterior trobada al cab d’uns anys, ja adults. Podríem dir que això és la trama la història. No contaré més, no fa falta. Aquesta és la història d’un amor brutal, tan fort que només pot ser real (la història està basada en fets reals com bé es diu al llibre, no així a la peli). Fins aquí, tan el llibre com la peli conten la mateixa història. Però hi ha canvis, molt de canvis. El personatge d’Allie és molt diferent (allocada i alegre a la peli, forta i decidida al llibre). El de Noah està descrit amb més delicadesa al llibre (a la peli pareix més sonso). Situacions i detalls que al llibre són importants, descrits amb una delicadesa insuperable, a la peli passen quasi desapercebuts i situacions i detalls que a la peli són importants, clau en la història, al llibre ni apareixen. Hi ha hagut canvis que no he entès, perquè no són deguts a la diferència dels dos llenguatges de la que abans parlava, sinó al propi capritx de l’autor cinematogràfic. Però, què li hem de fer!
Resumint, aquesta història m’ha fet reflexionar molt. Sobre llenguatges i formes d’expressió però també sobre la possibilitat d’existència d’un amor així, tan fort, brutal, meravellós i, en certa manera, també dolorós.
Ja és el segon llibre que em fa plorar. I la peli també, és clar. Serà la primavera que em trastorna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada