Soledat

En aquests temps estranys i una mica grisos que són sempre per jo l’hivern en general, l’època nadalenca en particular i el començament d’un any nou en concret, m’he trobat immersa en diferents converses amb gents variades amb un tema comú: la soledat.

La conclusió a la qual he arribat (segon aquest estudi meu ni científic ni estadísticament vàlid) és que ens sentim sols. Tots. O almenys tots els que compartim la única característica que, crec, ens uneix: superem els 30.

Fadrins, amb parella, cassats o fins i tots amb fills, amb molts amics o amb pocs, feiners o a l’atur, ens sentim sols i... perquè?

Malgrat la resposta més simple és que és culpa del canvi climàtic (avui dia tot és culpa del canvi climàtic), jo crec que l’explicació és molt més complexa i difícil.

Som animals socials. O això diuen. Però, què vol dir això? Que hem d’estar envoltats de gent per ser feliços? Però, què passa quan envoltats de gent ens sentim tot sols? Tenen la culpa les noves tecnologies (telefonia mòbil, Internet i les seves xarxes socials o altres eines de comunicació immediata) de la nostra soledat? O tenen raó aquells que diuen que la falta d’espiritualitat de la nostra societat provoca això? Creure en l’existència de qualque cosa “més enllà” ens fa sentir millor? Pot ser, és agradable pensar en que hi ha qualcú allà dalt que controla (i entén) aquest món. Però també és una resposta molt còmoda.

Curiosament, durant el meu exili cretenc, va ser l’època que més sola vaig estar (fins i tot podia passar-me caps de setmana sencers sense parlar amb ningú) però en la qual en cap moment em va pesar la soledat com en altres moments diguem-los socialment més actius. Feia moltes coses, i molt: treballava, nedava, passejava, anava en bicicleta, escrivia, aprenia, llegia, mirava pel·lícules, escoltava música, descobria nous llocs, nous paisatges, feia fotos,... Dedicava molt de temps a fer coses que m’agradaven o que fent-les em sentia millor, a desenvolupar inquietuds que m’omplien (fer fotos, escriure) o perdre hores en coses que normalment he de fer amb preses (pintar-me les ungles dels peus, fer neta la casa). També em socialitzava, és clar, malgrat els meus intents de socialització cretencs fossin summament surrealistes i em fessin sentir-me fóra de lloc en qualque moment. Però això és una altra història que crec que ja he contat.

Tal vegada el nostra problema és, precisament, la falta de soledat: la incapacitat d’identificar moments en els quals necessitem estar tot sols i de trobar les condicions adequades per tenir-los. I utilitzar aquests temps per nosaltres, per desenvolupar les nostres inquietuds, els nostres potencials, per perdre el temps com millor ens paregui o, per deixar passar hores i hores mirant les ones de la mar tocant l’arena de la vorera o esbrinant els estels fugaços des d’un balcó ben orientat.

Perquè, a més, resulta que som adults. Ja tenim trenta o més i, quan érem petits, veiem els nostres majors (és a dir, els que tenien més de 15 anys) i ens pareixia que ho controlaven tot, que ho sabien tot, que ho dirigien tot, que ho decidien tot i que feien el que volien. I ara, que som nosaltres els adults, resulta que no, que vivim com podem o sabem, que les coses passen sense el nostre control, que no sabem res del món (especialment en qüestions relacionades amb el sexe contrari), que no dirigim ni decidim, simplement ens deixem endur pel corrent i que, per suposat, no fem el que volem, sinó el que podem. I això de ser adults és un joc molt difícil.

O igual no i al final sí que resultarà que tot això és culpa del canvi climàtic.

Aquesta cançó la he descoberta avui i, no sé ben bé perquè, trobo que quadra perfectament amb aquest post.

La foto, feta a una platja solitària de Creta, en un diumenge de ple agost de 2008.