Blau

L’altre dia, quan vaig definir en poques paraules la meva visita a Lisboa, em vaig oblidar una: blau.

Blau.

Blau com el cel, pur i net, vist des de damunt els núvols, des d’un avió a un nou destí.

Blau com l’aigua que omple els aquaris de l’Oceanario de Lisboa.

Perquè, malgrat la feina i la pluja (o precisament gràcies a la pluja), a Lisboa vaig estar en el seu aquari.

Ja he dit una i mil vegades que no sóc gens objectiva amb els aquaris: m’encanten. Tots. I aquest, és clar, no podia ser una excepció.

Una pega: el vaig veure massa ràpid, en massa poc temps. Hauria d’haver arribat abans. Però això és el que té quan viatges per feina: el teu temps lliure és limitat i escàs. I també és el que té quan viatges amb col·legues: que al final fas el que se decideix per consens.

Una altra pega: cansada de carregar amb ordinador portàtil i càmera reflex durant dies i dies sota una el diluvi, vaig deixar la càmera a l’hotel. Error. Sempre duc la compacta damunt, però no és el mateix. No ho és no.

Un immens tanc central, ple de bestioles enormes (taurons, ratjades, un peix lluna gegant, entre molts d’altres) envoltat de mil i un aquaris i espais més petits, per passejar, gaudir i assaborir. Pingüins i llúdries. Aus.

Ah, la mar... sempre la mar...

Blau, com el cel. Blau, com la mar.