De princeses, vacances i peus extraordinaris

Aquesta setmana volia escriure sobre lo terribles que són les vacances d’algunes (fixeu-vos en el to irònic), però l’altre dia vaig llegir a la premsa un article que reflectia exactament la meva opinió i vaig pensar que no tenia sentit escriure lo mateix que qualcú havia escrit (i molt millor) abans que jo. Per tant, si voleu sabre lo que penso sobre les horripilants vacances que algunes pobres dones han de sofrir, només fa falta que mireu aquí.

Jo, que començo a pensar que sóc una mica masoquista, també he passat unes vacances estranyes. No m’atreviria a amollar a ningú allò de “Tu creus que això són vacances?” perquè, en el fons, les he escollides jo, però passar-se dues setmanes fent feina a la tesi en ple estiu no és l’ideal de ningú. Sobretot si quan un dia decideixes agafar-t’ho lliure i anar a la platja o sortir amb els amics o simplement gaudir de l’estiu (quin estiu? Si avui està ennigulat i quasi fa fred!) te sents totalment culpable i només penses en el temps que NO estàs dedicant a acabar una tesi que ja pareix interminable.

Afortunadament, sempre trobes qualcú que t’entenc, malgrat només siguin uns personatges de còmic amb els quals, dia a dia, te sents identificada perquè es volen centrar i no poden, per l'eternitat de la seva feina o per la seva incapacitat de prendre decisions transcendentals.

Una altra cosa sobre la que volia escriure aquest dies és sobre la meva impossibilitat d’anar pel món amb els dits dels peus sense pintar. L’altre dia, quan em vaig llevar l’esmalt d’ungles per tornar-me-les a pintar (de negre, sóc incapaç d’imaginar les ungles dels meus peus d’un altre color) vaig fer-me una foto i tot, de lo estrany que em pareixia. I ara, per raons mèdiques, me veig obligada a dur-les sense pintar, almenys les del peu dret. Perquè per acabar d’arrodonir unes vacances estranyes, m’he fet un esquinç al peu. Oh. El més sorprenent per jo és que no tinc ni idea de com me l’he fet, simplement me va començar a fer malt i resulta que tinc una petita lesió al lligament lateral intern del meu turmell. Oh. És un peu extraordinari. Oh. Deu dies amb el peu embenat, sense poder conduir, ballar i caminant lo més mínim. Oh. Quina manera més fabulosa de gaudir del mes d’agost. Oh.

A la foto, les magdalenes de torró que cuinava quan vaig decidir que el mal que em feia el peu no era normal i que havia arribat el moment de visitar al metge. Per cert, ben bones que han quedat!