Un parell de pelis romàntiques

Malgrat en general sóc bastant anti-romanticisme i no dubto en batejar algunes històries amoroses directament de nyonyes, m’agraden les comèdies romàntiques.

Són històries simples, de final feliç que et fan gaudir d’un parell d’hores de felicitat i alegria, amb alguns moments més o menys difícils, durs o tràgics però amb un final clarament feliç. Sempre.

Ja fa uns dies, abans que un esquinç alterés la meva rutina quotidiana, vaig anar a veure “Mi segunda vez” de Bart Freundlich. Va ser divertida: dona separada de més de quaranta (Catherine Zeta-Jones) coneix a jove de vint i pico atractiu (Sam Robards). I el que passa després està clar. Però bé, malgrat si passa el que t’esperes que passi però t’ho conten de manera amena, divertida i més o menys original, val la pena. I si t’agraden els actors encara més. I això és el que passa amb aquesta pel·lícula. A més, el final és molt xulo, la veritat! I no és nyonya, jajaja!

També abans de l’esquinç (aquest estiu, la meva vida es divideix en lo que va passar “abans de” i “després de” l’esquinç), vaig veure “Postdata: te quiero” de Richard LaGravenese. Uff, me va encantar. M’encanten tots els actors que hi apareixen, tant protagonistes com secundaris. M’encanten els camins no habituals que segueix una pel·lícula, perquè no saps ben bé si és un dramón o una comèdia romàntica. M’encanta l’atmosfera, l’ambientació, la fotografia. I m’encanta recordar que mirant el pòster d’aquesta pel·lícula anunciada pels videoclubs cretencs (tal i com apareix aquí devora) vaig aprendre algunes de les poques paraules que encara record d’aquell idioma preciós que vaig intentar aprendre fa dos anys. Ja la he posada en la meva llista de pel·lícules que s’han de veure cada cert temps.