Istanbul

He estat a una ciutat que envolta a la mar. A una ciutat que creix sobre dos continents. A una ciutat que uneix mars. A una ciutat que ha estat capital de varis imperis. A una ciutat que ha tingut un i mil noms. A una ciutat que, diuen, es la porta que uneix orient i occident. A una ciutat on Europa i Àsia es miren directament als ulls, amb una naturalitat escarrufant.

He estat a una ciutat que és una mescla de vida moderna i tradició. A una ciutat en la qual, en un instant, sents com una ciutat germana mediterrània i que, a l’instant següent, sents com una ciutat llunyana i exòtica. A una ciutat on, ara, te sents com un habitant més i, d’aquí un segon, te sents com un complet extraterrestre.

He estat a una ciutat fascinant, sorprenent, dura i màgica. A una ciutat lluminosa i fosca, viva i estancada, diversa i contradictòria. A una ciutat en la qual amb només travessar un carrer pareix que travesses un món. A una ciutat plena de gent, plena de vida, plena d’igualtats, plena de diferències.

He estat a Istanbul.

I no hi havia d’anar. Però hi he anat. I no sabia si m’agradaria anar-hi. Però m’ha agradat anar-hi.

Se’m fa difícil resumir els meus dies a Istanbul en poques paraules, en poques imatges. Se’m fa difícil reflexionar sobre el fet que, tan sols una setmana després de passejar-me pels seus carrers, un terrorista suïcida s’ha immolat en una plaça per la qual passàvem cada dia, a 100 m del nostre hotel. Se’m fa difícil no entusiasmar-me recordant esdeveniments quotidians que tal vegada no ho són tant, de quotidians. Se’m fa difícil escriure només un post sobre Istanbul. Així que n’escriuré més.