El per què

M’ha costat molt, molt, convertir aquest espai meu, aquest blog en un espai privat. No ho volia fer per diversos motius, el principal és que crec que un blog ha de ser públic, obert a tothom. És, per jo, una característica bàsica d’un blog: que qualsevol, qualsevol, pugui entrar lliurement, de forma més o menys casual i llegir (o no) les entrades que l’interessin. Tenir un blog privat li lleva naturalitat i espontaneïtat, limita molt les visites (tampoc no n’he tingut mai tantes...) i, sobre tot, restringeix els visitants a uns quants coneguts.

Òbviament, si finalment ho he fet ha estat per motius de pes. En realitat, el motiu ha estat únic i exclusiu: evitar visites no desitjades. Una en concret. Per jo, aquest blog era un espai anònim, un lloc on escriure lo que pensava, lo que sentia, lo que vivia. Però era un anonimat relatiu: molt d’amics i coneguts el coneixien, alguns el seguien. Mai no he estat massa estricta amb això de l’anonimat: no m’importa que la gent sàpiga qui som i, de fet, vaig perdre una aposta, tan segura estava jo de la capacitat d’anonimat que regnava.

Hi ha gent coneguda meva que ha arribat al meu blog per casualitat i, després de llegir un parell d’entrades, tot d’una ha sabut qui som. No m’ha importat. Ja he dit que això de l’anonimat no és una cosa radical i, de fet, si volgués un anonimat més contundent, evitaria molt de temes i em tornaria més estricta. Ho aconseguiria. Però fa temps, molt de temps, vaig fer una tonteria que és la que ha dut a la conversió d’aquest espai en privat: vaig obrir un conte en Twitter, amb el meu nom i llinatge i vaig incloure la direcció d’aquest blog. Com que no sabia com funcionava Twitter, no vaig tornar a entrar en mesos i me’n vaig oblidar.

Temps després, vaig rebre un comentari d’una persona del meu passat que no vull en el meu present. El vaig ignorar, però em va emprenyar molt que em trobés. Vaig passar varis dies intentant descobrir com ho havia trobat i va ser quan vaig recordar l’entrada de Twitter. És molt rebuscat, ho sé, però què es pot esperar d’una persona que després de 10 anys cerca per Internet el meu e-mail de feina, al qual m’escriu de tant en tant? Què es pot esperar d’una persona que cada cert temps em crida al mòbil encara no sé ben bé per què? Què es pot esperar d’una persona que ha canviat de nom al facebook per evitar que el bloquegi? Què es pot esperar?

La meva primera impressió en aquell moment va ser eliminar el blog. Simplement. Però ho vaig pensar i em vaig negar. Aquest blog és un projecte molt meu, molt personal i del qual estic molt orgullosa. Ningú, ni molt menys ell, aconseguiria eliminar-lo. Així que vaig decidir que m’importava poc si ho llegia, si ho seguia, mentre no emprenyés. Però no. No se pot estar callat. No pot consentir sentir-se ignorat (no són suficient 10 anys d’ignorar qualcú perquè s’adoni que ja no forma part de la teva vida?). Així que va comentar. I va a tornar a comentar. Recentment. I me’n vaig emprenyar. I molt. Moltíssim. Perquè és injust. És injust que qualcú com ell me manipuli. És malaltís que després de tant d’anys m’enviï “petonets” com si fóssim amics. És intolerable que sigui capaç d’insistir i tornar a insistir després de tant d’anys ignorant-lo. No he lluitat anys i anys per ser una dona forta, independent i autosuficient perquè qualcú com ell jugui amb jo. No senyor.

I és per tot això que he fet d’aquest blog un espai privat. Em fa mal, molt de mal haver-lo de fer. Ningú no sap lo molt que significa per jo aquest blog, lo important que ha estat per jo crear aquest espai on expressar tot el que vull sense cap tipus de limitacions. I ho continuaré fent, és clar que sí. Malgrat a partir d’ara això s’hagi convertit en una festa privada.

A la foto, unes floretes noves que vaig comprar l’altre dia. Aquesta entrada tan seriosa necessitava una mica de llum.