No les meves, òbviament!
Feia cinc anys que no anava de noces. Vaig anar a dues noces, separades entre elles un parell de mesos. Ara, cinc anys després, torno tenir dues noces, però aquesta vegada separades només una setmana.
Fa cinc anys, eren les noces de amics de la carrera, quatre biòlegs que es casaven entre ells. Ara, són dues noces que no tenen res a veure amb aquelles (bé, una mica de biologia sí que tenen també!), ni cap relació entre elles. Ni tan sols es celebraran a la mateixa illa.
Però a lo que anava. Ahir vaig anar de noces. Em vàrem convidar a aquestes noces estant en mig de la mar. Quasi un imprevist. I, fa tan sols una setmana, vaig trobar un vestit de princesa (Jo! De princesa!!) per dur-lo. I uns complements genials. Dos imprevistos més. Tots fabulosos!
Varen ser unes noces especials, perquè, tal i com ho va definir la meva germana a la perfecció, era com veure casar-se a la nostra germana petita. Malgrat no tinguem germanes petites. I veure casar-se, veure fer-se gran a una persona que ha crescut amb tu i que sempre has vist com a “petita” es fa estrany. I emocionant. I especial.
Vàrem riure, vàrem plorar, vàrem gaudir del paisatge, vàrem ballar (molt, molt!) i vàrem passar una vetllada emocionant i divertida.
No sé si qualque vegada em casaré o no. No és un tema que m’obsessioni, però el que sí que és innegable és lo al·lucinant, lo al·lucinant que és veure mostrar en veu alta l’amor. Perquè, no ens hem d’enganar, ha de ser meravellós això de trobar qualcú amb qui poder expressar davant tothom, amb unes paraules, amb una mirada o amb un gest, tot l’afecte i tot l’amor del món. És meravellós veure els gestos còmplices, les mirades que ho diuen tot, la tendresa, la confiança i l’afecte entre dues persones que s’estimen. Ho és.
A la foto, els baixos del meu vestit de princesa. I les sabates. També de princesa, és clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada