De rutines i amistats

M’agrada la rutina, m’agraden les meves rutines absurdes salpicades de tant en tant de coses noves (com reunions o campanyes i, per tant, viatges a nous llocs). M’agrada tornar a trobar-me a gent que fa molt d’anys que conec, trobar-me a gent que em cau bé un parell de pics a l’any, fent feina plegats i compartir quatre rialles. M’agrada la sensació de rutina d’algunes d’aquestes reunions: anar a una, a dos, a tres, on la gent és més o menys la mateixa, on ens coneixem les cares i els noms, sortir després amb ells, sopar plegats o fer una copa. I xerrar de qüestions laborals o no laborals, de les inquietuds professionals que compartim. M’agrada, fins i tot, quan aquestes reunions es transformen en una cosa habitual, quan ja han passat a formar part de la meva vida, quan ja són quasi rutina.

Però no, en realitat res de tot això no és rutina. Tot això és un procés viu i canviant. Les reunions no sempre són les mateixes, la gent no sempre és la mateixa. En alguns casos, jo he continuat anant-hi i els altres no. En altres casos, els altres han continuat i jo no. De cop i volta, la gent que t’envoltava deixa de formar part de les rutines laborals. I això és una mica trist, perquè acabes agafant afecte a la gent amb la qual fas feina. I quan hi ha alguns canvis, quan tot canvia te n’adones que enyoraràs coses passades. Però tampoc. Perquè la vida és molt més complicada que això. Perquè la vida dona milers de voltes i la gent que creies perduda apareix en altres bandes. I perquè aquests afectes de vegades tenen tornada. I així, el que en un principi era una relació de col·legues acaba essent amistat. I, de cop i volta, te trobes a tu mateixa a punt de tornar a una mar llunyana, ja visitada i impressionant, per assistir a les noces de dos companys de reunions. De dos amics.

Me’n vaig uns (pocs, molt pocs) dies a unes noces a l’altra banda del Mediterrani.

Quina bogeria.

A la foto, que no té res a veure amb aquesta entrada, la meva darrera flor del paradís, Strelitzia reginae. Com totes les anteriors que vaig comprant de tant en tant, ha estat molt més efímera del que m’esperava. Però això és una altra història que haurà de ser contada en un altre moment.