Per mars franceses

Ja vaig dir per aquí que ha arribat un punt a la meva vida laboral en la qual viatjo tant que ja començo a repetir destins. Sense dubte, Sète és el destí internacional més repetit: aquesta és la quarta vegada que visito aquesta ciutat en cinc anys.

Sète és una ciutat petita i marinera situada al sud de França, en ple Golf de Lleó i, per tant, està sotmesa a un règim de vents bastant dur, que fa que en només en poques hores passi de ser un lloc molt agradable a un lloc bastant insuportable. És un lloc en el què només en tres dies pots gaudir de sol, vent, pluja i llamps, en qualsevol combinació possible. És una ciutat on una vegada vaig dir allò de je me suis tordu le cheville. És una ciutat solcada per canals, com una Venècia qualsevol, però amb uns canals que cada cert temps es converteixen en camps de batalla de un jocs damunt barques, els tornejos de Joutes. Una vegada, només una vegada (l’any passat) he tingut l’oportunitat de presenciar aquest tornejos que sempre acaben amb qualque oponent a l’aigua. I una vegada, només una vegada (l’any passat) he dut amb jo la càmera bona i he fet fotos que valien la pena. Curiosament, l’any passat ni tan sols vaig mencionar aquest viatge en el bloc. I juraria que hi vaig fer fotos ben xules.

Tornar a Sète és sempre un regal, malgrat s’hagin de fer molt de quilòmetres de carretera, o precisament per això. És un regal tornar a gaudir d’un hotel amb un pati fabulós al que tornaria sempre, malgrat tingui un preu quasi inaccessible (quasi). És un regal veure les barques i els canals, malgrat visitis la ciutat encara en fase de recuperació de l’agmidalitis-faringitis semestral i només un dies després de tornar de dues setmanes a la mar.

A la foto, panoràmica des de la meva habitació (s'ha de clicar damunt per veure-la sencera). No tinc quasi cap foto decent. És el que té deixar al darrer moment la reflex a casa, quan ja la tenia ficada a la maleta. Ímpetus absurds i sense sentit.