Per mars xipriotes. O de noces (2a part)

Si a la meva primera visita a Xipre, fa tres anys i mig, qualcú m’hagués dit que tornaria agafar tres vols d’anada i tres vols de tornada per anar a unes noces, no m’ho hagués cregut. De fet, si en aquella reunió, qualcú li hagués dit a la núvia (que també hi era) que 3 anys i mig després s’hi cassaria amb un italià, probablement tampoc no s’hagués cregut. Perquè, en aquell moment, ella ni tan sols coneixia al que avui dia és el seu marit. Ni jo tampoc. Bé, això no és exactament cert: tot tres vàrem coincidir uns mesos abans a una altra reunió, però crec que ni vàrem parlar amb ell.

Però en tres anys i mig poden passar moltes coses i, de fet, passen.

És un goig tornar a un lloc que t’ha impressionat tant (tres entrades li vaig dedicar en el seu moment, tres!) per un motiu tan feliç com un casament, sí senyor, és un goig!

A Xipre em passa el mateix que a Grècia i a les seves illes. Li direm “les tres fases hel·lèniques”. Tot d’una arribo, només puc pensar “on dimonis m’he ficat?”, la primera impressió és normalment brutal, xocant: abandó, deixadesa. Al cap d’un parell d’hores, ja entro a la fase dos “tampoc no s’està tan malament aquí”. I, en menys de 24 hores, ja entro en la fase definitiva: ja he sucumbit als encants del lloc i trobo que tothom hauria de passar per aquestes tres fases hel·lèniques al menys una vegada en la seva vida. O, encara millor, una vegada a l’any.

He fet poc durant les poc més de 48 hores que vaig estar per mars xipriotes: unes noces, dues platges, bon menjar i rialles. He desconnectat. A tope. Totalment. Increïblement dos dies de desconnexió m’han semblant una setmana. Quin goig haver-me aïllat (en una illa) del món. Quin goig.

Hi he de tornar, qualque dia, amb més temps, amb menys calor. Perquè és un lloc curiós i recomanable. Perquè condueixen per la dreta i tenen endolls anglesos. Perquè els mezes són brutals. I perquè Xipre és, probablement, l’únic país del món on un diumenge a les 6 i 20 del dematí et pot despertar el toc de les campanes d’una església i, dues hores després, el cant del muetzí des d’una mesquita.

Les fotos són regulars. No me’n vaig dur la reflex. Definitivament, mai no hauria de sortir de viatge sense la reflex!