"Solaris" de Stanislaw Lem

Vaig comprar aquest llibre a començaments d’estiu, a la fira del llibre. El vaig comprar perquè era de ciència-ficció, el títol em sonava de qualque cosa i la portada era ben maca. No va ser fins després de començar-lo quan vaig descobrir de què em sonava: de fet, va ser la meva germana la que va dir “Solaris? Això no és una pel·lícula de George Clooney?”. Dons sí. I és la segona adaptació cinematogràfica d’aquest llibre. Però no la he vista. Possiblement qualque dia la/les vegi. No ho sé.

La història em va parèixer fascinant: el protagonista, Kris Kelvin és un psicòleg que arriba a una estació espaial que es troba al planeta Solaris, un planeta estrany, cobert per un estrany mar gelatinós que se suposa és una entitat vida, una espècie de brou viu i suposadament intel·ligent. Kris Kelvin ha de veure què passa amb els tres únics habitants de l’estació i fer front als problemes de conducta que pareix que tenen. Quan arriba a l’estació, fa pocs dies que un dels habitants s’ha suïcidat i els altres dos no són massa cooperatius. Però lo més sorprenent és que comencen a aparèixer altres personatges a l’estació que no haurien d’estar allà, com la dona del propi Kris Kelvin, que es va suïcidar a la terra molt d’anys abans.

He d’admetre que he passat una mica de por llegint alguns trossos d’aquest llibres. Però, com podia ser d’una altra manera? Llegir sobre habitants inesperats que apareixen sobtadament en una estació espaial semi-buida durant el vespre, quan vius tota sola, no pot ser massa bo. Per això vaig decidir llegir aquest llibre només a la platja. Tant de bo que l’acabat abans del fi de l’estiu!

A part dels petits moments de por (diguem-li millor angúnia), m’ha semblat un llibre fascinant: probablement és de les poques històries fantàstiques que parlen d’un habitant d’un altre planeta que no és antropomòrfic ni semblant a cap de les criatures que coneixem del nostre planeta. Un brou dens que és un organisme viu, no és captivador? És molt interessant tota la descripció del planeta, totes les formes que l’oceà solarià és capaç de crear i destruir, la història de la solarística, la part de la ciència que es dedica a l’estudi d’aquest planeta i, sobre tot, els múltiples i frustrants intens de comunicar-se amb aquest brou solariana. Perquè, al cap i a la fi és en això en el que es bassa tota la investigació extraterrestre (i quan dic extraterrestre em refereixo a fóra de la terra en general): no només descobrir si hi ha vida més enllà del nostre sistema solar, sinó si hi ha, comunicar-nos amb ells. La qüestió és: i si la seva forma de comunicar-se és inintel·ligible per nosaltres? No només això, i si la seva capacitat de comunicació és tan superior a la nostra que és capaç de conèixer-nos en profunditat i manipular-nos?

Però aquest llibre té altres lectures, moltes més. Filosofia pura. Romanticisme pla. Hi ha una mica de tot en aquest llibre, segons com el llegeixes, segons el que vulguis trobar. El que està clar és que ha servit a moltes històries fantàstiques posteriors, almenys d’inspiració (el llibre està escrit en 1961): llegint-lo em venien al cap algunes parts d’històries molt més recents, com “Esfera” (genial llibre de Michael Crichton) o “Abyss” la pel·lícula de James Cameron. I veig que no sóc l’única. Vet aquí un interessant text (una mica friki, així sí) sobre aquestes relacions.

Fa pensar aquest llibre, sí.