Al dematí, em va costar molt aixecar-me, com si les 7 hores de som no haguessin servit de res.
A la feina, vaig haver d’aguantar les frases típiques que em trobo cada vegada que torno d’un viatge: “Oh, ets per aquí?”, “Quant de temps!”, “Ja de tornada?”, “I ara on te toca?”, “Quina sort, tot lo dia viatjant!”.
El dematí no va millorar: moltes feines pendents que enllestir, correus per contestar i el personal que m’envoltava que no aturava d’interrompre’m o xerrar.
Una pressió absurda en el front m’impedia pensar i treballar amb fluïdesa. Seria la tardor, el temps, la tornada o que era dilluns. Jo què sé.
Una hora i mitja de reunió amb el nostre director, amb els companys interrompent i fent brometes absurdes. No són temps de bromes ni de parides, però n’hi ha que pareix que quan pitjor van les coses, millor s’ho passen. Quina falta de respecte.
Intentant acabar unes feines a partir de la feina d’altres companys, me’n vaig trobar errors i més errors. I corregint els errors dels altres, no feia la meva feina.
La tarda va millorar sensiblement: tota sola al despatx i amb la foscor ja instal•lada als carrers, vaig poder fer feina com a jo m’agrada, sense ningú xerrant als meus voltants, amb tranquil·litat i calma. Quasi m’he reconciliat amb la meva feina, quasi. Però el mal humor seguia allà. Amb el cap cansat, amb el cor cansat, amb la ment cansada. La impotència de mil feines per fer i cap suport per fer-les, la necessitat de ser forta quan, és clar!, hi ha moments que no puc ser forta i necessito que qualcú ho sigui per jo.
I així, en aquell moment de solitud i una certa sensació d’impotència, vaig decidir pegar un cop d’ull a alguns dels blocs que m’agrada mirar de tant en tant.
I me’n vaig trobar això.
I em va fer somriure.
I quasi em va fer plorar.
Perquè he començat a pensar motius pels quals donar les gràcies i he trobat molts, moltíssims! Venien al meu cap mil i un motius per donar les gràcies, per sentir-me agraïda per tot, per absolutament tot. Per tot!
Perquè, certament, no tenia motius, és clar que no!, per sentir-me així. Perquè tinc feina, casa, família i amics. Perquè si tinc un mal dia, crido a una amiga i me’n vaig a ca seva de vespre a sopar pizza amb els seus fills. Perquè estic envoltada de gent que em fa riure i em fa sentir-me viva. Perquè si els altres em demanen ajuda és perquè em veuen capaç de fer-lo. Perquè la gent és com és, cadascun de nosaltres, i és en aquesta diversitat on està la bellesa. Perquè la vida és curta i meravellosa. Perquè aquesta frase l’hauríem d’aplicar a tots i cadascun dels dies de la nostra vida, en tots i cadascun dels nostres moments. Perquè, si tots ho féssim, sempre, el món seria un lloc molt més agradable i feliç que el que avui dia és, i no empitjoraria com pareix que no atura d’empitjorar.
When you can’t think of what to say... just say “thank you”.
A la foto, un moixet al monestir Hrysoskalitissa, fa ja dues setmanes. De tornada a Creta. Amb immensa gratitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada