El final de la voràgine viatgera

Ara que la voràgine laboral viatgera ha arribat al seu final, és el moment de tornar. És el moment de descarregar i revisar fotos, organitzar la casa, reprendre el contacte amb els amics que, sense poder evitar-lo, has deixat una mica de banda en aquest mes i pico d’avions (14!), reunions i llocs nous. És el moment de tornar a la rutina, d’oblidar-te de fer i desfer maletes, de regar les plantes amb parsimònia en una horabaixa tranqui·la de diumenge, i de fer pa. És el moment de gaudir dels racons de la casa, de les converses amb la família i amics, de la rutina del despertador per anar a la feina. És el moment de recordar els viatges. I d’oblidar-los. És el moment de posar en marxa coses pendents, d’acabar feines que deixares a mitges abans de partir i de somriure recordant els moments feliços passats enfora. És el moment de continuar amb la vida, com si la vida (al menys una part d’ella) s’hagués aturat momentàniament, estant allà fóra.

Malgrat la gent no s’ho cregui, això de viatjar és dur. I és dur perquè quan viatges, una petita part dels llocs que has visitat queda aferrada al teu cor, com una espineta, que no s’anirà mai. I és dur perquè, de la mateixa manera, alguns bocinets del teu cor queden allà, als llocs on has estat, als llocs que has visitat i que has gaudit, als llocs que has fotografiat, viscut o simplement respirat. Perquè, sense adonar-te, passes a formar part d’aquells llocs, a l’igual que aquells llocs passen a formar part de tu.

A la foto (feta amb el mòbil), l’ona de Mundaka (Gipuzkoa) sota una immensa i sorprenent lluna vermellosa. I la reflex a casa.