Dos llibres

Els dos darrers llibres que vaig llegir durant 2011 no podien ser més diferents. Me’n vaig comprar el primer d’ells, “Vacaciones con papá” de Dora Heldt, a un aeroport (a Barajas), de camí a Creta, perquè em vaig adonar que quasi havia acabat el llibre que en aquells moments llegia i que encara havia d’agafar 4 avions abans de tornar a casa. Em va parèixer un llibre lo suficientment pla i entretingut per amenitzar tantes hores d’avions i d’espera en aeroports. I és realment un llibre molt pla i, al principi, bastant entretingut. Una dóna de 40 i pico anys planeja passar les seves vacances juntament a una altra amiga, acompanyant a una tercera en els primers inicis d’un bar que ha d’obrir, a una illa alemanya. El que en un principi semblen unes idíl·liques vacances es compliquen una mica quan el pare de la protagonista s’apunta. Situacions entretingudes i personatges graciosos, sí, però és tan previsible, les bromes són tan esperades i fins i tot els personatges són tan plans que quan anava per la meitat em varen fer ganes de deixar-lo córrer. Però no, el vaig acabar per descobrir, oh sorpresa, que acabava exactament com m’ho esperava. És un llibre que va bé per avions i aeroports, i probablement per llegit tombada a la platja a l’estiu, però res més.

“Nineteen eighty-four” de George Orwell va arribat a les meves mans d’una manera molt diferent: com a lectura obligatòria a les meves classes d’anglès. Ja vaig comentar per aquí, tot d’una veure la pel·lícula, que aquesta era la meva segona lectura del llibre. Com ja he dit, és un llibre ben diferent a l’anterior: un llibre gris, pessimista i fosc. No repetiré el que ja vaig comentar de la pel·lícula, ja que aquesta versió adapta bastant bé el llibre. Vaig començar aquest llibre mentre llegia l’anterior (això va en contra del meu principi de no llegir dos llibres simultàniament, però una no en té sempre ganes de llegir en anglès) i el vaig acabar després de veure la pel·lícula. M’agrada més el llibre que la peli. Ja vaig dir que veure en imatges el que passa al llibre se’m va fer molt dur, però a més és en el llibre on trobes tot el sentit a la història, on s’explica tot, s’entén tot. Malgrat la peli és terrorífica, el llibre és escarrufant, perquè comences a pensar i te n’adones que estem més a prop de la ficció que descriu (el control de les nostres vides, la manipulació de la nostra realitat) del que pensem. I, aquests dies, veient les imatges de Corea del Nord davant la mort del seu líder i escoltant coses com que a la televisió nord coreana deien que els ocells ploraven de tristor el dia del seu enterrament, no vaig poder evitar pensar que ja hi ha llocs, al nostre planeta, on la novel·la d’Orwell és una realitat. Quina por.