Quan era petita, vaig anar durant uns mesos a classe de ballet. Hi anava per la típica raó que una germana petita s’apunta a qualque activitat extraescolar: perquè la germana gran ja hi està apuntada. Recordo poques coses de les meves classes de ballet. Tenia 5 o 6 anys. I el que més recordo és la por que em feia quan, durant l’hivern, sortíem de classe devers a les sis i mitja: era vespre tancat i havíem de caminar un llarguíssim (o així m’ho apareixia) passadís (quasi) a les fosques fins sortir de l’escola i agafar l’autobús. M’aterrava, m’aterrava. Així que quan la meva germana va haver de deixar les classes per motius de salut, jo també les vaig deixar.
Així, la meva relació amb el ballet va acabar totalment degut al terror que la foscor em provocava. Ni tan sols recordo si m’agradava o no, si ho feia bé o no. No recordo res. Només la por que em provocava la foscor.
Botant més de vint anys (quasi trenta, glups!) en el temps, fa menys d’un any vaig anar a veure una pel·lícula en la qual el ballet és una part molt important “Cisne negro”. Ja vaig comentar en el seu dia que me va parèixer terrorífica. I és curiós que la por que em va provocar la pel·lícula no em fes pensar en la por infantil que la foscor de després de les classes de ballet em provocava.
És igual. La qüestió és que a principis d’any vaig anar a veure un ballet, per primera vegada en la meva vida. I precisament va ser “El lago de los cisnes”.
No sabia si m’agradaria o no. No sabia si m’avorriria o m’encantaria. Primer, perquè no hi havia anat mai, al ballet. I segon, per aquesta relació estranya que he tingut amb el ballet durant la meva vida.
I què puc dir? Em va agradar, i molt. Vaig al·lucinar, perquè en serio pensava que m’avorriria o que no l’entendria o... o... Però, prejudicis defora, va ser una horabaixa ben entretinguda, bella i estimulant. Un autèntic plaer.
A la foto (dolenta, feta amb el mòbil), un moment del ballet, amb cignes i més cignes, dels meus moments favorits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada