I em vaig trobar amb la trilogia de Kieslowski.
I vaig sentir curiositat de tornar a veure-la sencera, després de tants i tants anys. Perquè la primera peli de la trilogia és de 1993. Fa quasi vint anys, quasi vint anys!!
Recordo haver vist en el seu dia les tres pel·lícules, no sé on ni quan. Recordo que la primera, Blau, me va agradar molt. Era la meva època de cinefília extrema. La segona, Blanc, no me va agradar tant, però la tercera, Vermell, també me va entusiasmar. I vaig trobar fascinant la interacció o la relació que existeix entre les tres pel·lícules, plasmada especialment en el final de la darrera.
Tornar a veure una pel·lícula que ja has vista i de la qual recordes més què te va parèixer que la pel·lícula com a tal és semblant a tornar a un lloc on ja has estat: estrany.
La protagonista d’aquesta peli intenta superar la mort en accident de la seva filla i del seu home, un compositor que estava preparant una cançó clàssica per a la celebració de la creació de la Unió Europea.
La creació de la Unió Europea.
No vos sona a la Prehistòria, això? No ha existit sempre la Unió Europea? Fa tan, tan poc temps que existeix?
Ha estat una bona lliçó d’història recent tornar a veure aquesta peli.
I la seva banda sonora, oh, la seva banda sonora! La vaig comprar en el seu dia, encara tinc el CD. Em va entusiasmar, sobre tot la seva cançó principal. I ara, tornant a veure la peli em vaig demanar en quin idioma la cantaven. Perquè no em sonava a francès, no, què va! De fet, em sonava a... grec? Però no, no podia ser. La fictícia cançó per celebrar la creació de la Unió Europea cantada en grec? Què cony era això? Una jugada del destí? Una premonició al·lucinant del seu compositor, Zbigniew Preisner?
Idó sí.
La lletra és una adaptació d’un passatge de la Bíblia (La Carta de Sant Pau als Corintis 13, 1:13) i està en grec (traducció en anglès aquí). I diu coses com:
Malgrat tingués el don de la profecia/ i conegués tots els misteris/ malgrat pogués moure muntanyes/ si no tinc amor, no sóc res.
En Preisner és un profeta.
Perquè unificar, fa quasi vint anys, en una cançó la Unió Europea i Grècia, té molt de mèrit.
O és una curiosa broma del destí.
En qualsevol cas, la cançó és fabulosa.
I, en aquests temps grisos i foscos, sentir coses com
Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
És un regal.
I sentir-les en grec, és encara més joiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada