dissabte, 3 de novembre del 2007

“El orfanato” de J. A. Bayona


No m’agraden les pel·lícules de por. Millor dit, no m’agrada anar a veure pel·lícules de por al cinema, perquè no veig la meitat de la peli, pas molta de por i em tap els ulls! Això és el que em va passar amb pelis com “Los otros”, “El sexto sentido” o “Dragonfly”, les darreres pelis que he vist al cinema i m’han fet por.

Veure “El orfanato” era obligatori: tothom en xerra i és la candidata espanyola als Oscars. Així que hi vaig anar, això sí, a les 4 de l’horabaixa, que una cosa és veure una peli de por i una altra és veure una peli de por al vespre...

He de dir que quasi tot d’una entrar en vaig llevar les ulleres (el contrari del que normalment faig quan vaig al cinema...) i que em vaig perdre parts importants de la peli, però així i tot crec que vaig veure suficient per opinar. La peli em va agradar, vaig passar molta por, molt de pics totalment innecessària, perquè trob que la història és prou interessant per haver estalviat un parell de sustos (perdó, esglais o surts o sobresalts). Perquè la virtut d’aquesta peli és, per jo, que conjuga molts d’elements molt variats igual que molts de sentiments. Per una part, és una peli de terror, amb molt de sustos que malgrat te’ls esperes, et sorprenen; amb fantasmes, esperits i més enllà. I per una altra part, és un dramón familiar: el passat de la protagonista Laura (Belén Esteban, un 10), el present amb el seu home i el seu fill amb tota la història que hi ha i no contaré. I el còctel final és una mescla de les dues pelis, les juntes, les barreges i surt aquesta peli. A mi les pelis de terror no m’agraden, ja ho he dit i per això ho vaig passar fatal, però l’altra peli, la història que s’amaga darrera els fantasmes m’ha agradat molt. I això que hi ha coses que queden una mica penjades i fan pensar que haurien pogut arrodonir una mica més el guió. En qualsevol cas, jo, en sortir del cine, encara amb la por al cos, només pensava “mare meva, quina història tan trista!!”. Perquè per jo, aquesta peli és sobre tot això, una història molt, molt trista. La part dramàtica m’agrada, però crec que li falta un bullit. I sense la part de terror, seria un drama prou interessant. I al final, és casi, casi de pel·lícula infantil (això sí, me sobra totalment l’explicació del final, però supós que sinó més d’un no ho hagués entés...).

No m’agrada passar por al cinema i no m’agrada que em manipulen perquè passi por. No m’agrada gastar diners en una peli que després casi ni veig. No m’agrada que quedin coses penjades, tantes coses penjades.

M’agraden els paisatges asturians, m’agrada la fotografia, i m’agraden els secundaris. M'agrada el cartell de la peli. M'agraden que em facin pensar, que al dia següent de veure la peli encara li estigui donant voltes.

Preguntes a l’aire (NO LLEGIR SI NO HAS VIST LA PELI):
Qui empeny a Laura a la festa? Simón o Tomás disfressat? Si és Simón, com és que ella el veu si encara tenia la ment tancada per veure fantasmes? Perquè li vol fer mal si després queda clar que ningú li volia fer mal? Si és Tomás disfressat, com és que ningú el veu?
Perquè Simón juga amb els nins que provoquen la seva mort i és un més d’ells?
Si Simón mor poc després de partir Laura de l’orfenat, com és que Laura no sabia res de la seva existència i els seus amics de jocs sí?
Té qualque sentit que Laura torni a l’orfenat on s’havia criat? No seria igual la peli si ella va a on antic orfenat i es troba tot això? Per jo només tindria sentit si ella hagués estat implicada en el joc on va morir Simón i després ella fos adoptada. Com així se veu a ella mateixa, com si ella de nina fos un fantasma més? Només té sentit perquè just és el moment que mor, però així i tot...
Perquè Laura ha de rompre el paper de paret de la porta per on ha baixat ja el seu fill? No ho havia romput ja Simón 9 mesos abans?
És Laura responsable de la mort del seu fill, quan tanca la porta i empeny tot el que hi ha i provoca que Simón caigui i mori? (Això digueren els que seien darrera jo al cine, jo aquest tros no el vaig veure...)
Perquè dur Benigna un xiulet aferrat al coll?

“Mataharis” de Icíar Bollaín


Vaig anar a veure aquesta peli el mes passat però fins ara no havia pensat a escriure res. És la història de tres dones, una és una dona madura, l’altra una dona cassada amb dos nins petits i la tercera és una jove fadrina. Totes tres comparteixen la mateixa feina: són detectius privades. La peli conta les seves vides i les seves feines i com es mesclen i embullen.

Em va agradar molt aquesta peli, em va parèixer bastant entretinguda i ben feta i els personatges m’han agradat molt: elles, perquè estan molt ben construïdes i ells, bé també estan ben construïts, però he d’admetre que tenir davant actors que m’agraden moooooolt (Tristán Ulloa, Diego Martín, Adolfo Fernández) també es té en compte, je, je, je.

Coses que em varen fer gràcia: Iñaki (Tristán Ulloa) oculta coses a la seva dona Eva (Najwa Nimri),... però home, si és detectiu privada!! Què et penses, que no te descobrirà??
Coses que em varen agradar: la història de Inés (María Vázquez), com s’infiltra a la multinacional i la seva relació amb Manuel (Diego Martín). El dibuix que la filla gran d’Eva (Najwa Nimri) fa dels seus germans i la seva explicació (no diré més). La relació entre Carmen (Nuria González) y Sergio (Antonio de la Torre).
Coses que hagués canviat: alguns finals, més definits (la relació Inés-Sergio i la investigació que du Eva).

dimarts, 30 d’octubre del 2007

"Los hijos del emperador" de Claire Messud


Vaig llegir sobre aquest llibre anant a un viatge, el vaig comprar tornant del mateix viatge i l'he acabat tot d'una arribar d'un altre viatge. Així i tot, no és un llibre gens viatger, quasi tota l'acció té lloc a Nova York.

Havia llegit coses molt bones sobre aquest llibre i supós que per aixó m'ha decebut una mica. El pitjor és que va arribar un punt que no podia aturar de llegir, que em feia falta sabre què passava amb na Danielle, na Marina i en Julius i amb tots els personatges secundaris que els enrevoltaven. El trio protagonista són de classe alta i la seva principal preocupació és l'èxit, més social que laboral o familiar. Dels tres, la meva favorita és na Danielle, fa feina en una cosa que l'agrada, és independent i pareix que té clar el que vol a la vida. És una dóna forta, però al final es descobreix la seva debilitat: s'enamora de qui no hauria amb tot el que això dur. Na Marina és la filleta guapa d'un famós escriptor, pareix la més perduda però a la fi, com tothom, troba el seu camí. I en Julius, je, je, és el personatge més bohemi, un gai mig loca, bastant pedant per jo que no sap ni qui és ni què vol. És curiós, crec que el llibre no m'agradat massa, però record els personatges amb carinyo! Passen moltes coses en els messos en els que trancorr el llibre, coses marcades de manera molt clara pel 11-S que tant influeix en tots els personatges.

Els secundaris formen una bona colla que complementa als protagonistes la mar de bé. En Ludo un australià que arriba a NY amb ganes de mejar-se el món; Bootie, el cosí de na Marina, per jo el personatge més extravagant i estrany; els pares de na Marina i na Danielle, amb el paper més o manco clau que tenen en la història.
El millor: personatges que canvien, evolucionen casi sense adonar-se'n i, de cop i volta, tot és tan diferent i igual alhora.

El pitjor: m'han parescut una mica pedants tots els personatges, m'ha passat una mica com amb els protas de la peli "Los lunes al sol". Em feien ganes de donar-lis dues bofetades i dir-les: espabilau-vos! Que mentre estau aquí sospirant pel que podríeu ser o fer la vida continua allà defora...
Ahir vaig comprar un llibre nou en el Carrefour, no ho vaig poder evitar, però de butxaca que quan t'has hipotecat no pots fer ja barbaritats. Però crec que abans em llegiré un altre que hi ha per casa... això sí, si els antibiòtics i la faringitis em donen un respir i puc llegir una mica enlloc de dormir com una porqueta al sofà.

Sor Tomaseta... on sou?


Enguany, la colcada de la Beata se va caracteritzar per un fet bastant material: no havia recompensa econòmica pels participants. Malgrat aixó, enguany crec que va ser l'any que més balladors vàrem dur amb la nostra agrupació.


Vist desde dedins, em va parèixer una colcada més pobre i poc nombrosa que altres anys. Pel contrari, part del públic present em va garantir que havia estat molt igual que sempre. Això sí, de companys xeremiers en vaig veure ben pocs! No ho sé. Jo no m'ho vaig passar massa bé, tothom s'aturava a saludar i allò era un cristo. El passeig de rigor, la sonada/ballada davant les autoritats i cap a cases.


Però sempre va bé treure a passejar el vestidet de pageseta i bufar una estona...


La foto, feta per na Malén amb la meva càmera, mostra alguns dels companys ballant al començament de la colcada.

Avió, vaixell, cotxe... i faringitis



De la meva darrera excursió (laboral) per terres catalanes, me'n duc un parell d'imagtes i bastantes sensacions.

Cadaquès sempre és un regal pels ulls i no diguem el Cap de Creus. No me'ls cans de mirar, en tornaria sempre. Hi ha un castell per allà, adalt de tot d'una roca que em fascina. El vaig (mal) fotografiar, però la foto no li fa justícia. El peix, les gambes dins una caixa a qualsevol llonja em fan sentir com a casa.

Sensació de mareig, sensació d'aire a la cara, un llit després de maldormir durant dos dies, les ones pegant cops a la barca, les pinzes d'un escamerlà a la pell, cremar kilòmetres i kilòmetres, trobar coneguts, quatre rialles, feina dura però ben feta. Les poques hores que vàrem passar a Port-Saint-Louis-du-Rhône (França) són una anècdota més. Me'n dut tot això d'aquest viatge, però sobre tot una faringitis de campeonato que em fa sentir k.o.
La foto, feta meva, és a Cadaquès.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Llocs històrics

Quan et trobes a un lloc històric, moltes coses poden passar pel teu cap, moltes preguntes, incògnites, curiositats,... Qui va viure aquí, qui va morir, qui va ser feliç,... Pots arribar sentir coses molt variades. Malgrat sigui un lloc inerte, els segles i segles d'història i vida els pots notar vius... És com si cadascuna de les milers d'ànimes que han passat per allà hagin deixat una minúscula porció d'elles mateixes i, al llarg de milers d'anys i milers d'ànimes, aquell lloc tingués la seva pròpia identitat, la seva pròpia ànima com a suma de milers de bocinets... Això és almenys el que m'ha passat a jo de vegades (p.ex. al Coliseu de Roma).
A l'Acròpolis d'Atenes, on vaig estar ara fa cosa d'un mes, me'n vaig plantejar moltes preguntes... part d'elles fruit de la meva ignorància històrica (i de la poca informació que hi havia allà). Quin va esser l'ús original, quins varen ser els usos posteriors, ha estat sempre així de sec o hi havia arbres i flors, qui la va destrossar,... Però una altra part fruit de les meves bogeries. Per què hi ha tanta de gent si és tan prest, perquè hi ha tantes grues, quines d'aquestes pedres són originals, perquè m'han cobrat l'entrada completa si els museus (l'antic i el nou) estan tancats, què és aquel globus que tenen allà en mig, per què no m'han donat un miserable tríptic... Però sobre tot... Per què no puc tocar cap pedra i perquè no puc entrar al Partenón...
No, no se poden tocar les pedres i no, no se pot entrar ni al Partenón ni a cap temple, per no poder entrar, no se podia entrar ni al museu! Tal vegada per això l'Acròpolis me va parèixer un lloc mort, tan sols una escultura allà enmig penjada, una joia que pots mirar d'enfora però no et pots atracar per por que es rompi. Vaig sentir aquesta sensació a tots els llocs històrics on vàrem anar, a tots els temples i per tot arreu. La ciutat pareix que està viva només a les tabernes. Les pedres estan mortes. Només va haver un lloc on vaig sentir la pedra vida allà a Atenes, curiosament al Forum romà... Allà, ben enmig de les columnes, pissant les rajoles, tocant (ben d'amagat!) la pedra, vaig sentir la pols dels milers d'ànimes que les trepijaren abans que jo...
Pocs dies després, coses que passen, vaig tenir l'oportunitat de visitar les ruïnes d'Empúries, a Girona. Allà hi ha dues ciutats, la grega i la romana. Va ser increíble trepijar les pedres i poder tocar-les! Les ciutats estaven vives! Passejant per mig d'un pati d'una casa grega i d'una casa romana, vaig tornar a sentir la pedra viva. Quasi podia sentir el renou dels nins passant per damunt la fonteta d'una de les cases i sa mare cridant "Puellae, quitatum fuentae jo dixit!!" o com fos que es digués "Nins, vos he dit que no heu de jugar a la font!".
No m'agraden els llocs històrics morts.
Les fotos, fetes meves, són de l'Acròpolis d'Atenes i d'una casa romana a Ampúries (Girona).

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Estudiad...

"Estudiad como si fuérais a vivir eternamente; vivid como si fuérais a morir mañana"
(San Isidoro de Sevilla)