No m’agraden les pel·lícules de por. Millor dit, no m’agrada anar a veure pel·lícules de por al cinema, perquè no veig la meitat de la peli, pas molta de por i em tap els ulls! Això és el que em va passar amb pelis com “Los otros”, “El sexto sentido” o “Dragonfly”, les darreres pelis que he vist al cinema i m’han fet por.
Veure “El orfanato” era obligatori: tothom en xerra i és la candidata espanyola als Oscars. Així que hi vaig anar, això sí, a les 4 de l’horabaixa, que una cosa és veure una peli de por i una altra és veure una peli de por al vespre...
He de dir que quasi tot d’una entrar en vaig llevar les ulleres (el contrari del que normalment faig quan vaig al cinema...) i que em vaig perdre parts importants de la peli, però així i tot crec que vaig veure suficient per opinar. La peli em va agradar, vaig passar molta por, molt de pics totalment innecessària, perquè trob que la història és prou interessant per haver estalviat un parell de sustos (perdó, esglais o surts o sobresalts). Perquè la virtut d’aquesta peli és, per jo, que conjuga molts d’elements molt variats igual que molts de sentiments. Per una part, és una peli de terror, amb molt de sustos que malgrat te’ls esperes, et sorprenen; amb fantasmes, esperits i més enllà. I per una altra part, és un dramón familiar: el passat de la protagonista Laura (Belén Esteban, un 10), el present amb el seu home i el seu fill amb tota la història que hi ha i no contaré. I el còctel final és una mescla de les dues pelis, les juntes, les barreges i surt aquesta peli. A mi les pelis de terror no m’agraden, ja ho he dit i per això ho vaig passar fatal, però l’altra peli, la història que s’amaga darrera els fantasmes m’ha agradat molt. I això que hi ha coses que queden una mica penjades i fan pensar que haurien pogut arrodonir una mica més el guió. En qualsevol cas, jo, en sortir del cine, encara amb la por al cos, només pensava “mare meva, quina història tan trista!!”. Perquè per jo, aquesta peli és sobre tot això, una història molt, molt trista. La part dramàtica m’agrada, però crec que li falta un bullit. I sense la part de terror, seria un drama prou interessant. I al final, és casi, casi de pel·lícula infantil (això sí, me sobra totalment l’explicació del final, però supós que sinó més d’un no ho hagués entés...).
No m’agrada passar por al cinema i no m’agrada que em manipulen perquè passi por. No m’agrada gastar diners en una peli que després casi ni veig. No m’agrada que quedin coses penjades, tantes coses penjades.
M’agraden els paisatges asturians, m’agrada la fotografia, i m’agraden els secundaris. M'agrada el cartell de la peli. M'agraden que em facin pensar, que al dia següent de veure la peli encara li estigui donant voltes.
Preguntes a l’aire (NO LLEGIR SI NO HAS VIST LA PELI):
Qui empeny a Laura a la festa? Simón o Tomás disfressat? Si és Simón, com és que ella el veu si encara tenia la ment tancada per veure fantasmes? Perquè li vol fer mal si després queda clar que ningú li volia fer mal? Si és Tomás disfressat, com és que ningú el veu?
Perquè Simón juga amb els nins que provoquen la seva mort i és un més d’ells?
Si Simón mor poc després de partir Laura de l’orfenat, com és que Laura no sabia res de la seva existència i els seus amics de jocs sí?
Té qualque sentit que Laura torni a l’orfenat on s’havia criat? No seria igual la peli si ella va a on antic orfenat i es troba tot això? Per jo només tindria sentit si ella hagués estat implicada en el joc on va morir Simón i després ella fos adoptada. Com així se veu a ella mateixa, com si ella de nina fos un fantasma més? Només té sentit perquè just és el moment que mor, però així i tot...
Perquè Laura ha de rompre el paper de paret de la porta per on ha baixat ja el seu fill? No ho havia romput ja Simón 9 mesos abans?
És Laura responsable de la mort del seu fill, quan tanca la porta i empeny tot el que hi ha i provoca que Simón caigui i mori? (Això digueren els que seien darrera jo al cine, jo aquest tros no el vaig veure...)
Perquè dur Benigna un xiulet aferrat al coll?
Veure “El orfanato” era obligatori: tothom en xerra i és la candidata espanyola als Oscars. Així que hi vaig anar, això sí, a les 4 de l’horabaixa, que una cosa és veure una peli de por i una altra és veure una peli de por al vespre...
He de dir que quasi tot d’una entrar en vaig llevar les ulleres (el contrari del que normalment faig quan vaig al cinema...) i que em vaig perdre parts importants de la peli, però així i tot crec que vaig veure suficient per opinar. La peli em va agradar, vaig passar molta por, molt de pics totalment innecessària, perquè trob que la història és prou interessant per haver estalviat un parell de sustos (perdó, esglais o surts o sobresalts). Perquè la virtut d’aquesta peli és, per jo, que conjuga molts d’elements molt variats igual que molts de sentiments. Per una part, és una peli de terror, amb molt de sustos que malgrat te’ls esperes, et sorprenen; amb fantasmes, esperits i més enllà. I per una altra part, és un dramón familiar: el passat de la protagonista Laura (Belén Esteban, un 10), el present amb el seu home i el seu fill amb tota la història que hi ha i no contaré. I el còctel final és una mescla de les dues pelis, les juntes, les barreges i surt aquesta peli. A mi les pelis de terror no m’agraden, ja ho he dit i per això ho vaig passar fatal, però l’altra peli, la història que s’amaga darrera els fantasmes m’ha agradat molt. I això que hi ha coses que queden una mica penjades i fan pensar que haurien pogut arrodonir una mica més el guió. En qualsevol cas, jo, en sortir del cine, encara amb la por al cos, només pensava “mare meva, quina història tan trista!!”. Perquè per jo, aquesta peli és sobre tot això, una història molt, molt trista. La part dramàtica m’agrada, però crec que li falta un bullit. I sense la part de terror, seria un drama prou interessant. I al final, és casi, casi de pel·lícula infantil (això sí, me sobra totalment l’explicació del final, però supós que sinó més d’un no ho hagués entés...).
No m’agrada passar por al cinema i no m’agrada que em manipulen perquè passi por. No m’agrada gastar diners en una peli que després casi ni veig. No m’agrada que quedin coses penjades, tantes coses penjades.
M’agraden els paisatges asturians, m’agrada la fotografia, i m’agraden els secundaris. M'agrada el cartell de la peli. M'agraden que em facin pensar, que al dia següent de veure la peli encara li estigui donant voltes.
Preguntes a l’aire (NO LLEGIR SI NO HAS VIST LA PELI):
Qui empeny a Laura a la festa? Simón o Tomás disfressat? Si és Simón, com és que ella el veu si encara tenia la ment tancada per veure fantasmes? Perquè li vol fer mal si després queda clar que ningú li volia fer mal? Si és Tomás disfressat, com és que ningú el veu?
Perquè Simón juga amb els nins que provoquen la seva mort i és un més d’ells?
Si Simón mor poc després de partir Laura de l’orfenat, com és que Laura no sabia res de la seva existència i els seus amics de jocs sí?
Té qualque sentit que Laura torni a l’orfenat on s’havia criat? No seria igual la peli si ella va a on antic orfenat i es troba tot això? Per jo només tindria sentit si ella hagués estat implicada en el joc on va morir Simón i després ella fos adoptada. Com així se veu a ella mateixa, com si ella de nina fos un fantasma més? Només té sentit perquè just és el moment que mor, però així i tot...
Perquè Laura ha de rompre el paper de paret de la porta per on ha baixat ja el seu fill? No ho havia romput ja Simón 9 mesos abans?
És Laura responsable de la mort del seu fill, quan tanca la porta i empeny tot el que hi ha i provoca que Simón caigui i mori? (Això digueren els que seien darrera jo al cine, jo aquest tros no el vaig veure...)
Perquè dur Benigna un xiulet aferrat al coll?
