Bones Festes!

"Ellos también pueden"

Aquest és el títol d'una campanya per lluitar "contra las manchas que no están en la ropa" de Puntomatic. I és també un dels anuncis més divertits que he vist darrerament. Els protagonistes són totals, la música divertida i la lletra genial! Hi ha una versió llarga, boníssima, i una curta que és la que posen per la tele. Perquè sempre fan els anuncis curts quan normalment els llargs són més bons i interessants?

Aquí teniu la versió llarga:



I la versió de la tele:

De matances

La setmana passada, aprofitant el pont, vaig anar a unes matances. Malgrat el més important a unes matances és aixecar-se prest, vaig decidir que no volia veure morir l'animalot i vaig arribar devers les 8, quan el porc ja era mort i ben mort.

El camí fins a Santa Margalida va ésser tranquil i per gaudir-lo. Veure el camp despertar-se va ésser tot un espectacle per una persona que, com jo, viu i fa feina a Ciutat. La llum especial de primera hora del dematí, el baf sortint d'un torrent en mig del camp, la boira damunt els arbres,...

Les matances són sang, greix, foc. Són tradició, família, menjar. Feia sol, almenys durant el dematí, però també una mica de fresqueta. Poc a poc, l'animal es transforma en menjar: botifarrons, sobrassades, llonganisses. El frit del dematí és sempre el més gustós de tot, enmig del camp de feina. Mirar, aprendre, soleiet. Un passeig per Ca'n Picafort per fer gana per un sopar molt mediterrani (no diuen que és la dieta més sana?): arroç brut, escaldums i una ensaïmada de xocolata i nata que deu ser pecat.

La tornada, vespre ben tancat i amb ratxes de vent repentines.

Un armari empaperat

Aquests dies, ficada dins un armari empotrat, llevant el paper antic (vell) de la paret, no he pogut evitar sentir-me con Belén Rueda a "El orfanato" en una de les seqüències finals de la peli. Crec que aixó de llevar paper se li donava millor a ella que a jo, així que la podia haver cridat perquè m'ajudés... ;)

Hi ha una manera més cinèfila, a la vegada que útil, de passar un dematí festiu?

La felicidad...

"La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace" (Jean Paul Sartre)

"The nanny diaries (Diario de una niñera)" de Shari Springer Berman i Robert Pulcini

M’esperava una mica més d’aquesta peli. Realment no esperava massa, només passar una horabaixa menjant crispetes i porqueries i rient una estona. El fred i l’edat em provoca que cada vegada me faci més ganes veure pelis petardes i menys pelis sèries. Però aquesta no acaba de ser ni una cosa ni altra.

Esperava una comèdia divertida i res més! I en teoria això era, però amb certes pretensions de (supós) comèdia intel·ligent: el fet que la prota vulgui ser antropòloga pareixia intentar donar-li un punt diferent a la comèdia, anar una mica més enllà (o no). Si aquestes eren les intencions, per jo no ho varen aconseguir. De fet, he llegit que el llibre en el qual se basa va ser un gran èxit de crítica i públic. I a més, he llegit que a la peli li han afegit que la prota sigui antropòloga (podria haver estat biòloga, advocada, militar, o el que fos, tampoc no hagués canviat gens la història!). Així que intueix que han destrossat una novel·la bastant més cínica i interessant que la peli.

Bé, aquesta és la història d’una jove de barri obrer, Annie (Scarlett Johanson), que fent de mainadera (??No es diu ninyera?) pel fill d’un matrimoni de l’alta societat novaiorquès (quantes paraules aprenc escrivint aquest blog!). Clar, pares rics que passen del pobre fill, que és terrible, però que en el fons és un sol. I òbviament, ha d’aparèixer també el veïnat guapete de torn i un parell de secundaris bastant innecessaris.

La peli té un parell de moments divertits, però és bastant fluixa en molt de punts. De fet, quan vaig sortir del cinema vaig pensar que havia moltes coses més interessants en las que perdre una horabaixa i, sobre tot, 6 euros… Bé, té alguns moments que estan bé, com quant Annie es veu envoltada de desesperades mares oferint-li feina o la reunió mares-mainaderes.

"Una palabra tuya" de Elvira Lindo

He tardat molt de temps en llegir aquest llibre, bàsicament perquè em feia molta peresa agafar-lo els vespres, que és quan llegeix durant tardor/hivern... Ja em va costar començar-lo, la portada no m’atreia massa i, com la història, em pareixia una mica depriment... Però Elvira Lindo em cau molt bé i vaig pensar que podria ser interessant.

El llibre és la història de dues joves, Rosario (que conta la història en primera persona) i Milagros, una dona ben peculiar, per dir-lo de qualque manera. Són escombriaires o escombradores (jo hagués dit barrenderes, però gràcies a deu existeix termcat per situacions com aquesta) i es coneixen des de petites. És la seva història, la seva amistat, les seves relacions, etc, etc. M’ha parescut un llibre trist, bastant depriment, però que al final, quan el vaig acabar de llegir vaig pensar que no era per tant, que en el fons és un cant a la vida i a l’esperança... però ben embolicat en molta tristor i desesperació.

Curiosament, quan l’estava llegint, vaig descobrir que estan gravant la pel·lícula, dirigida per la Presidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, Ángeles González-Sinde. La portada de la peli és molt més vital, alegre i optimista que la del llibre. Així que vaig suposar que la peli seria el mateix. De fet, quan vaig conèixer qui eren les protagonistes, Malena Alterio i Esperanza Pedreño (Cañizares en “Cámara Café”) me’n vaig adonar que la peli seria bastant diferent del llibre: serà una comèdia dramàtica, amb una mica de mala llet, però comèdia al cab i a la fi. La història dóna ben bé per això: és bastant crua i dura, arribant a l’histrionisme, com per transformar-la en comèdia, negra en alguns moments, però comèdia. El llibre no em va parèixer gens còmic, però pot ser que la meva actitud quan el vaig agafar ja em va pre-disposar per una història trista i fosca. Crec que aquest tipus d’històries, en el fons tan dramàtiques, la línea perquè se’n tornin comèdies és molt molt prima. Així, la llavor d’una història ben dura permet convertir-la fàcilment en la comèdia dramàtica que ja anuncien i finalment serà. Sobretot si tenim en compte les protagonistes... Per cert, que Esperanza Pedreño no té res a veure físicament amb la descripció que de Milagros es fa en el llibre. Però això és la màgia del cinema... agafar històries i personatges i transformar-los perquè siguin atractius per una audiència cada dia menys propensa a sortir de casa a veure una peli. Crec que l’aniré a veure, sobre tot per llevar-me el gust mig amarg que m’ha deixat el llibre.

Una frase del llibre: "Todos somos muy perspicaces a la hora de predecir el pasado, pero en el presente la mitad de las cosas pasan delante de nuestros ojos sin que nos demos cuenta de su verdadero sentido".