{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“La delicadeza” de David y Stéphane Foenkinos

No sé ben bé perquè vaig anar a veure aquesta pel·lícula. Darrerament, no tinc ganes de veure cap pel·lícula relacionada, en qualsevol mesura, amb les coses del cor en general i l’amor en particular. Però tenia ganes d’anar al cinema, era dilluns (i, per tant, barato) i volia socialitzar-me una mica. Però estava molt cansada, després d’un cap de setmana llarg i esgotador, i no de massa bon humor, així que ni molt menys era el moment ideal d’anar al cinema.

N’Audrey Tautou em cau bé, la veritat, però surt tan, tan, tan prima en aquesta pel·lícula que és massa. La peli està bé, no diré que no. Chico conoce chica, chica pierde chico, chica conoce nuevo chico. Però no acaba de ser ni una comèdia, ni un drama i té qualque moment que pareix que quasi s’apropa a un lirisme quasi irreal, però no arriba ser ni suficient lírica, ni suficientment irreal, però tampoc suficientment real.

És agradable, entretinguda, però no va més enllà d’això.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Sant Joan

La nit de Sant Joan d’aquest 2012 és la primera que he passat a la platja, almenys en part. Sé que això de passar aquest vespre a la platja no és una cosa típica d’aquesta terra, blablabla, però estic tant avesada a no celebrar Sant Joan (bé perquè estic a la mar, bé perquè estic recuperant-me de la mar, bé perquè feia altres coses) que aquest any, quan uns amics me varen proposar anar-hi vaig pensar “i perquè no?”. Només vaig posar una condició: que les parelletes no es posessin massa nyonyes amb la posta del sol.

Curiosament, vaig ser jo la que, totalment estupefacta, sorpresa, bocabadada, a una hora tardana del vespre, allà, a una de les meves platges favorites, una d’aquelles platges a les quals no arriben cotxes, ni hi ha xiringuitos, ni socorristes, ni quasi gent, vaig ser jo, deia, la que en meitat del vespre, mirant el cel totalment estelat, la via làctia, la mar fosca i silenciosa, intuint Cabrera allà a l’horitzó, vaig ser jo quan, en un moment de debilitat, sentint-me part de l’immens univers estelat brillant damunt els nostres caps, vaig ser jo qui ho amollar “Em sap greu dir això, precisament jo, però això és súper romàntic”.

Oh, Deu meu, quines parides puc arribar a dir en moments d’èxtasi universal, en moments de (quasi) felicitat, en moments agradables amb els amics, els estels, la mar, l’arena, les espelmes anti-mosquitos, els mojitos-mallorquins i els estranys conjurs teòricament favorables.

I allà, a l’hora bruixa de mitjanit, amb l’immens cel estelat damunt nosaltres, vàrem nedar en pèl, allà a la mar. Una mar negra, freda, immensa, que emetia petits estels luminescents quan les nostres mans trencaven la seva superfície perfecta. Ah, quins moment de felicitat quasi absoluta, amb els sostre de l’univers infinit, en el si de la Mare Terra (no li hauríem de dir Mare Aigua?), envoltats d’amics, omplim-nos d’energia i més energia.

Què hi faríem sense moments així? Què faríem sense els amics?

"El bolígrafo de gel verde" d’Eloy Moreno

No recordo ni quan ni on vaig comprar aquest llibre. Sé que el vaig estar veient en diferents llocs i moments i, finalment, el vaig comprar. Em cridava l’atenció el títol i la contraportada, que no pareixia indicar massa de què anava el llibre. I realment, en cert mode, m’ha sorprès.

El llibre comença en un estiu a un poblet de la Manxa, durant la infantesa del seu protagonista. Un poble i un estiu en cert mode tant semblant als meus estius infantils en un poblet de la Manxa que quasi em va fer posar els pèls de punta: la família carregant el cotxe, quilòmetres i quilòmetres, camps de gira-sols, els vespres de passeig pel poble, les festes patronals,... Els records de la infantesa del protagonista s’assemblen bastant a alguns records de la meva pròpia. Però aquesta primera part, que em va emocionar, dura poc, molt poc.

Després, el llibre continua amb el protagonista ja adult, vivint el seu dia a dia monòton, continu, homogeni, quasi, quasi desesperant. I aquí, jo quasi em vaig desesperar amb ell. Em donaven ganes de cridar: “Espavila! Canvia! Si no t’agrada la teva vida, fes qualque cosa!”. Crec que jo mateixa m’ofuscava i deprimia amb el protagonista. Aquesta part la vaig llegir ràpid, ràpid, perquè volia que el llibre acabés, perquè no podia més, perquè em resultava massa esgotador, gris, trist i terrible.

I la tercera part, la tercera part em va donar l’aire, la llum, l’energia que necessitava per poder acabar el llibre. Aquí llegia ràpid, sí, també, però per curiositat de sabre com acabaria finalment la història, entre l’esperança d’un final feliç (oh, estem tant necessitats de finals feliços aquests dies!) i el pessimisme d’un final gris (oh, estam tant avesats als finals grisos aquests dies!).

No ho contaré, no contaré el final. Només diré que, globalment, el llibre m’ha deixat un gust agredolç que no m’ha entusiasmat massa. Està bé, però ara que l’he llegit, probablement no li regalaria a ningú. És un llibre que no crec que torni a llegir. Suposo que també depèn molt del moment en què el llegeixes, perquè és un llibre que et fa pensar, reflexionar i plantejar-te coses. I no sempre tenim energies per enfrontar això.