Diumenge de l'Àngel

I avui, amb el Diumenge de l'Àngel, ja podem dir que s'acabat la Setmana Santa!

Una Setmana Santa en la qual ha nevat a les nostre muntanyes, hem fet panades a casa, vaig passar el dia de Pasqua a l'aeroport de camí a una reunió i que acaba amb un Diumenge de l'Àngel estrany.

Pels qui no ho sabeu, el Diumenge de l'Àngel és el primer diumenge després de Pasqua. I celembram les pancaritats a Palma. Resumint: pujam al Castell de Bellver, menjam i passar un dia divertit, amb música, ball i altres activitats.

Per jo és una festa especial. Durant alguns anys vaig participar com a xeremiera a la desfilada de l'Àngel, en les primeres sonades meves -amb públic, vull dir-, també hi vaig cada any a passar el dia i a ballar. I tenim una tradició especial: menjar polos!! Jo no em menj, normalment, però aquest dia sempre cau un. O dos.

Enguany ha estat un Diumenge de l'Àngel estrany. Amb el canvi d'hora, hem decidit no pujar massa prest, no hi havia polos i devers les 3 hem hagut de partir, perquè sonàvem a El Toro. Això de ser balladora i sonadora crea unes dualitats estranyes. M'ha sabut molt greu anar-me'n del Castell tan prest, però al final a El Toro (on ha hagut concurs de paelles) ens ho hem passat mooooolt bé... esper que els balladors també!

I demà, curs de Forrest GAM!

Jo volia un iPod shuffle...

... i ja el tenc!!

Com vaig arribar a ell és estrany...

Tot va començar quan es va rompre el meu reproductor d’mp3 que ja tenia un parell (mallorquí) d’anys...

O tal vegada en un viatge a Madriz...

En qualsevol cas, en aquest viatge, una amiga em va mostrar el seu iPod touch. Una monada: música, pelis, internet, fotos,...
Per curiositat, vaig cercar quant costava: la meitat d’una mensualitat de la meva hipoteca. Ja.
Però mirant per la pàgina vaig veure una cosa més petita i asequible: iPod shuffle!! I vaig pensar “això m’agradaria”.
I me’n vaig oblidar.

Com que el meu mp3 estava romput, cada vegada que m’anava de viatge, agafava el de la meva germana.
Com que darrerament he anat molt de viatge, el tenia jo més que ella. I ja em feia vergonya.

I ajuntant idees vaig pensar... “I si em compro un iPod shuffle?”.

I el vaig cercar. I cercar. I cercar.
Dos dies de cerca. Dos carrefús, dos cortes ingleses, i altres tendes variades on suposadament el podria trobar.

Esgotat!

Així que vaig pensar... Bé, em compraré un altre reproductor de mp3...
Però, no podia! Volia un iPod!... I si em compro un iPod nano? També és molt mono! Però valia 6 vegades més... Així que, ja farta de fer voltes i voltes, vaig arribar al darrer Carrefour pensant: “No me’n vaig d’aquí sense un iPod... nano o shuffle però... vull un iPod (... però no em puc gastar més del que em pensava, eh?)".

I... el vaig trobar! Un iPod shuffle, blau, moníssim...
Se diu Blauet... iPod blauet!
Ja m’ instal·lat l’iTunes i ja tenc musiqueta dins en Blauet, però... tenc petits problemes amb iTunes: encara no he tingut temps d’aclarir-me com funciona, però ho aconseguiré... qualque dia... amb temps...

I estic la mar de contenta amb en Blauet!

En qualsevol cas, si teniu la sort de ja gaudir d'un iPod i el voleu transormar en un iPod shuffle, podeu veure com es fa (fàcil i barato) aquí.

Post scriptum: aquest luxe esporàdic que m'he donat és per dos motius: (i) des del mes passat cobro antigüitat a la feina i (ii) d'aquí uns dies em revisen els interessos de l'hipoteca i... em baixarà la cuota mensual!! (aixó és el que passa quan et fas una hipoteca amb l'Euribor en un pic històric). (i) + (ii) = blauet!!

"27 vestidos" de Anne Fletcher

Dissabte passat va tocar vespre petardero: crispetes, llepolies i pelis pseudo- romàntiques o pseudo- còmiques o qualsevol cosa que no impliqui pensar, només passar una estoneta divertida.

“27 vestidos” tenia bona pinta: l’actriu protagonista me cau bé (el seu és un dels meus personatges favorits d’”Anatomia de Grey”, especialment des de que la Dra. Shepperd se'n va anar), comèdia, protas masculins monos,... A més, l'anterior comèdia d'aquesta actriu va estar bastant bé ("Lío embarazoso"). Així que esperava més d’aquesta història, malgrat és exactament el que ens venen: comèdia sense pretensió.

El millor, per jo, és l’escena en la que la prota es prova els 27 vestits de dama d’honor (es diu així?) que donen nom a la peli. Tenc la sensació que qualcú va pensar en aquesta escena i a partir d’aquí varen escriure tota la resta. També les noces finals a la platja (ah, m’han copiat, jo també vull unes noces a la platja!! Això sí, a les meves, tots en pareo, je, je, je) amb els 27 vestits lluïts per les seves responsables.

La veritat és que la història és menys plana que moltes altres comèdies, però els secundaris fallen una mica (fluixets, fluixets) i això que entre ells està Edward Burns (un tipus interessant... però un personatge al que li falta suc!). Fins i tot, el al·lot mono prota en va parèixer poca cosa, ni me’n record ja de la seva cara... (Deuen tenir raó les que em diuen que m’estic tornant molt exigent?).

És una peli que està bé per passar l’horabaixa, però no sé si val els 6 euros de l’entrada.

Esper triar millor la pròxima vegada.

Rutines

Sóc sagitari, signe de foc.

Diuen que els sagitaris som amants de l’aventura, dels viatges, de la llibertat. Que no ens agrada sentir-nos limitats sense lligams.

Sí, m’agrada viatjar, però ho he de tenir tot controlat, sinó, em pos dels nirvis. He de sabre exactament a quina hora arriba l’avió, quin autobús he d’agafar o a quina estació de tren m’he d’aturar. Per això sóc molt quadriculada i gens aventurera. De fet, en el darrer viatge, com que tenia molt poc temps per fer una connexió d’avions i sospitava (encertadament) que la meva maleta es quedaria pel camí, vaig fer-li una foto... Vos podeu imaginar la cara de l’al·lota d’equipatges perduts quan, tot d’una demanar-me la descripció de la meva maleta li vaig treure la càmera de fotos. “És aquesta”, li vaig dir. La pobre estava flipada... (per cert, la maleta arribà l'endemà).

M’agrada la rutina. M’agrada que el despertador soni quan toca, fer el trajecte habitual cap a la feina, baixar a cercar aigua a primera hora, una infusió més tard, el berenar i quatre rialles amb els companys, tornar a casa per dinar, fer-li una ullada al diari, tornar a la feina i fer tesi, articles o més feina. I, de vespre, mirar la tele o llegir una estona o simplement, dormir al sofà amb el renou televisiu de fons. I els cap de setmanes, actuacions, una sortideta (mensual! Que estic hipotecada!!) al cinema, perdre un parell d’hores jugant amb l’ordinador, mirant pàgines web, contestant correus, veure els amics,... És la meva rutina i m’encanta.

Això sí, quan duc un mes amb la meva estimada rutina, em pos dels nirvis: necessit sortir, canviar d’aires!!

Enguany, quasi no tenc rutina. Només he fet feina una setmana sencera, UNA. Només he fet feina cinc dies seguits UNA VEGADA. No és increïble?

Hi ha coses que em trenquen la rutina i m’agraden. Reunions, cursos, dies que m’agaf lliures per fer cosetes al pis,... Hi ha coses que em trenquen la rutina i que no m’agraden. Si estic malalta o he d’acompanyar un familiar malat. Aquesta setmana, la meva rutina s’ha trencat negativament una mica i em sent esgotada, sense forces. Poc a poc les coses tornen a la normalitat i la rutina també.... aaaaah... Però no!! La setmana que ve hi ha vacances!!! Només tres dies de feina... Dijous i divendres festiu... I diumenge de Pasqua... un altre vol, un altre viatge, una altra reunió! Dilluns, festiu a les illes, jo seré de reunions...

Quan tendré vacances?

Quan gaudiré de la meva rutina?

La dureza...

"La dureza consistía en hacer lo que había que hacer. Sin arrepentirse, sin derrochar nada, sin ceder" (Claire Messud, "Los hijos del emperador")

Coses (no laborals) per recordar del meu viatge a Xipre

- Una ciutat sorprenentment xapada per la meitat, amb teles metàl·liques i soldats tallant multitud de carrers

- El cant del muetzí cridant a oració, mentre passejaven pel centre de la ciutat, de vespre

- El menjar, boníssim. Menció especial pel cuiner turc-xipriota del lloc on dinaven casi a diari i que ens fotia la bronca perquè menjàvem poc. I els plats i plats que no aturaven d'arribar en els dos sopars multitudinaris als que ens varen convidar els col·legues xipriotes

- L'immens mural il·luminat, a les colines de la part ocupada, que s'encenia i apagava formant la bandera turco-xipriota. "Som aquí", pareixia dir, "no ho oblideu"

- Fumar amb pipa d'aigua amb gust de fresa o poma. I la cara del col·legues nòrdics que es pensaven que fumàvem drogues vàries

- Les converses sobre la "multifuncionalitat" de les dones (i la "unifuncionalitat" dels homes)

- La tornada en autobús, de Larnaca a Nicosia, el darrer vespre: cantant el "Nessum dorma" de Turandot amb el col·lega italià i una bullanguera, amb els col·legues espanyols i portuguesos fent-me els coros

- L'aeroport d'Amsterdam: corrent a l'anada i corrent a la tornada, per no perdre les connexions (per sort, la maleta va arribar tard només a la tornada)

- La música tradicional del darrer vespre. I els tres CDs de música (grega, turca, xipriota) que em vaig portar a casa

I tantes i tantes coses... Pròxim destí: Màlaga!!

Nicosia-Lefkosia

Què voleu que vos digui? Aquesta ciutat m’ha impressionat.

Veure una ciutat amb carrers tallats, teles metàl·liques, zones tampó amb cases en runes controlades per la ONU i soldats vigilant no és una cosa que es vegi cada dia.

Dimecres, en lloc de dinar, vàrem sortit a fer una volta per la ciutat i el que havíem vist dos vespres abans, vist sota la llum del dia impressiona fins i tot una mica més.

Com és decideix la longitud d’una zona tampó en cas de conflicte? Ni idea, però hi ha illes de cases que la meitat estan abandonades i envoltades de teles metàl·liques i l’altra meitat són habitables. Fins i tot, hem vist qualque edifici amb una part en zona controlada per la ONU (i per tant, buida, envellint, morint) i l’altra part cuidada, renovada, habitada.

Tenc la sensació que el conflicte que hi ha a Xipre està en un punt relaxat. Sí, hi ha bidons tallant carrers, zones tampó controlades per la ONU i militars vigilant, però l’ambient és molt tranquil, no hi ha res de tensió. Els greco-xipriotes pareix que viuen ignorant el que passa i, sobre tot, no obliden el conflicte de 1974 que va acabar xapant una illa en dos. Però aquí hi ha de tot: grec-xipriotes que es consideren grecs o parents molt propers, turc-xipriotes habitant la part greco-xipriota i fins i tot xipriotes que troben que no hi ha cap relació amb Grècia. Quin idioma xerren a Xipre? Grec o xipriota? Quin idioma xerram a Mallorca? Català o mallorquí? Crec que hi ha un conflicte lingüístic totalment anàlogic, afegit a un conflicte ètnic-polític-territorial molt més complex, amb invasions, morts i desapareguts que fan de la història d’aquest país un complicat puzzle (i que vos recoman llegir).

El darrer dia, els nostres amfitrions ens dugueren d’excursió per la ciutat i també per Larnaca. Va ser una horabaixa fabulosa, coneixent una mica més a la fi un país que durant una setmana ens ha fet sentir com a casa, ens han tractat meravellosament i que va acabar amb un divertit sopar en una taberna grega a Larnaca.

De la reunió val més ni xerrar...