Voràgine laboral viatgera

En plena voràgine laboral viatgera, me trobo a jo mateixa amb moltes ganes d’escriure, moltes fotos que triar i penjar, molts de moments per recordar que se succeeixen tan ràpidament que pràcticament no puc ni gaudir-los.

I com que no sé quan tindré temps d’escriure sobre tots els viatges i mostrar totes les fotos que voldria mostrar, he decidit fer un post viatger telegràfic per si un cas no trobo el moment de tornar a aquests viatges (o, simplement, passades les setmanes ja no considero adequat escriure sobre ells) i es queden en el limbe dels viatges sense comptar.

Vaig estar a Brussel·les, on tot d’una arribar me’n vaig anar a fer de turista, talment així:

 

Després, vaig passar dos dies a la Comissió Europea, com ja vaig dir per aquí. I aprofitant que era el meu primer viatge per aquelles terres, vaig quedar dos dies més per allà on, a part de retrobar-me (per segon pic aquest any!) amb el meu veïnat portuguès de la meva època cretenca, vaig aprofitar per visitar Bruixes, que és així de guapo:

Queda pel record una tornada en tren que va inspirar un relat del qual, tal vegada, ja n’escriuré un altre dia. I vaig seguint fent de turista:

I també vaig aprofitar per visitar el Museu de Ciències Naturals, massa enorme i complet per no esgotar a qualsevol, però amb una col·lecció de fòssils i de dinosaures simplement increïble:

En tornar, uns dies de feina, el darrer bany de la temporada i, de nou, agafant avions. Nou destí: Copenhage. I, tot d’una arribar, de nou fent de turista amb un passeig en barca pels canals, i la Sireneta vista des de l’aigua:

I unes hores passejant per un parc d’atraccions tan antic com meravellós:

Tres dies de curs, que va començar amb una graciosa visita de Victòria de Suècia:

I una darrera horabaixa de passeig al país de devora, Suècia, concretament a Malmö on vaig menjar, per primera vegada en la meva vida, ant.

I, per acabar el viatge, un passeig en bicicleta per fer unes cerveses.

Ah, on me durà ara aquesta voràgine laboral viatgera?

A la meva segona illa favorita d’aquest meu estimat Mediterrani. Creta. Sempre Creta.

On si no?

"La chica con pies de cristal" de Ali Shaw

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa: el vaig començar a llegir a poc a poc, delectant-me amb cada pàgina, amb els curiosos personatges, les criatures fantàstiques, els esdeveniments estranys, però a mesura que passaven les pàgines, sentia la necessitat de què acabés d’una vegada, d’arribar al final i tancar-lo, perquè no m’aportava gens, gens.

D’aquest llibre em va atreure molt la portada, el títol i la promesa de criatures irreals habitant un arxipèlag fred, llunyà, aïllat i tant tancat al continent com els seus habitants (cosa, per altra part, habitual en els pobladors illencs). Diminuts bous alats, meduses de mil colors, un estrany animal que transforma en albí tota la criatura que li mira als ulls. I una estranya malaltia que transforma els peus de la seva protagonista en vidre. Ah, i una història d’amor. Tenia tots, tots els ingredients perquè fos un llibre captivador i una història meravellosa. I, de fet, totes i cadascuna de les crítiques que he llegides posen el llibre a l’altura de la perfecció literària.

Però a jo m’ha decebut.

En primer lloc, no pots titular un llibre “La noia amb els peus de vidre” i després passar-te un terç del llibre jugant amb el misteri de quina estranya malaltia té la protagonista. No. Hem llegit el títol i sabem que té els peus de vidre. No hi ha misteri. Cap ni un.

En segon lloc, no pots permetre que la contraportada digui “Con esta fábula sobre el amor, bella, singular y exquisitamente triste”. “Exquisitamente triste”????? O sigui, que ja ens han contat el final. Quina putada. Ara, gran part del llibre ja no té ni sentit, perquè ja sabem com acaba (o no).

A més, no se li treu cap partit a tots aquests animalons estranys i fantàstics. Sí, apareixen, però només són personatges secundaris, que apareixen de tant en tant en la història, però res més. No en saben l’origen, ni el destí, ni la seva importància. Ni tan sols sabem què és el misteriós animal que transforma en albí tota criatura a la qual mira als ulls. Quina frustració.

I, finalment, és un llibre fred. Fred perquè és hivern, el paisatge està gelat, neva i tots els personatges (o quasi) estan ferits per amor. Amors sense correspondència, amors frustrats, amors impossibles. Oh, quina tristor.

Per jo, el millor del llibre és un personatge secundari: la filla del millor amic de Midas, el protagonista, de la qual ara mateix no recordo el nom (i no tinc el llibre a mà: estic a més de 2000 km del meu llibre...). Una al·lota llesta, però no només intel·ligent, sinó dotada d’una intel·ligència emocional que ja voldrien alguns dels adults del llibre. Llàstima que no tingui més protagonisme.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit per l’hivern.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit als 15 anys.

Tal vegada el que em passa és que necessito històries amables, amb finals feliços i no històries tristes que em fan pensar que les coses no sempre acaben bé.

Oh.

Avui, actualitzant des de Copenhage, on fa molt, molt de fred. Però no tant com a l’arxipèlag on es desenvolupa aquesta història.

En un dia de tardor qualsevol...

Talment avui.

À la Commission Européenne

Estic a Brussel·les, a una reunió a la Comissió Europea.

Em sent quasi important.

Quasi.

Juas!

Mai no saps quin serà el darrer bany de la temporada

Quan arriba Setembre, mai no saps quin temps farà. No saps si farà fred, calor, pluja o sol. No saps si la tardor serà estiu o l’estiu tardor. Mai no saps quin serà el darrer bany de la temporada. I per això tots són especials, únics i, probablement, irrepetibles.

Per això, malgrat sigui dimarts, te’n vas a la platja. Sí, d’acord, és el teu penúltim dia de vacances, unes vacances tranquil·les, amb molta feina de tesi, algunes compres per la casa (tinc una catifa! I un rellotge! I un prestatge nou!) i bastants moments amb amics i família. Però és dimarts. I hauries d’avançar una mica, una micona més en la tesi o en les mil i unes feines que tens pendent.

Però no.

No, perquè és Setembre. És tardor. Fa sol. I una temperatura deliciosa.

Així que agafes la tovallola, un llibre i poc més perquè ara el sol no crema tant com cremava i quasi (quasi) ni necessites protecció solar. A lo que anava. Agafes tovallola, llibre, poc més i te’n vas a la platja.

I no hi ha problemes per aparcar. I l’aigua ja està una mica fresqueta. I el sol no crema tant. I quan el sol encalenteix la teva pell, sents que no pot haver cosa més meravellosa al món. I tornes a entrar a l’aigua. I se’t posa la pell de gallina. I la mar està tan, tan, tan transparent, tant, tant, tant cristal·lina que pareix precisament això, un cristall. I gaudeixes. Gaudeixes de la vida, de l’estiu que se te’n va de les mans (però si ja és tardor!), de sabre que estàs vivint un moment quasi únic, quasi irrepetible, just abans de la voràgine de viatges que la tardor duu. I allà, dins l’aigua freda que et provoca calfreds, damunt la tovallola llegint un llibre agradable, sota el sol que juga a amagar-se entre núvols, allà, penses en lo meravellosa que és la platja per la tardor, en lo increïble que és viure, en la indescriptible felicitat de sentir l’arena entre els dits, el sol damunt la pell, la mar banyant els cabells... Aaaaah... Que s’aturi el temps. Ara. Per favor...

La foto és d’ahir. Intentant aturar el temps.

Keiki

Fa uns dies, vaig veure nova activitat en el nus on va sortir les darreres flors de la meva orquídia. Oh, què bé, més flors. Aquest va ser el meu pensament.

Però no.

Uns dies després, mirant l’activitat biològica d’aquell nus, me’n vaig adonar que allò no tenia pinta de capoll, no. Allò era una fulla. Millor dit, allò eren dues fulles!

Què feien dues fulles creixent en mig de la tija de la meva orquídia?

Afortunadament, avui tenim al senyor Google, l’entitat més sàvia del món! I gràcies al senyor Google ara sé que a la meva orquídia li està sortint un keiki, bebè en hawaià. És a dir, la meva orquídia està creant una petita orquídia!

La meva i·lusió inicial es va enfonsar quan vaig descobrir que, moltes vegades, els keikis surten quan la planta està en condicions dolentes, com a mesura de supervivència.

Oh.

Oh, oh.

Però també poden sortir perquè sí. És a dir, la meva orquídea no està necessàriament al bord de la mort (de fet, té quatre fulles ben guapes i sanes, i una petita una mica groguenca...).

De moment, i com que acabo de descobrir que l’aigua dura és molt dolenta per aquestes plantes, he decidit donar-li aigua embotellada. Tot sigui per assegurar la supervivència del petit keiki!

"Solaris" de Stanislaw Lem

Vaig comprar aquest llibre a començaments d’estiu, a la fira del llibre. El vaig comprar perquè era de ciència-ficció, el títol em sonava de qualque cosa i la portada era ben maca. No va ser fins després de començar-lo quan vaig descobrir de què em sonava: de fet, va ser la meva germana la que va dir “Solaris? Això no és una pel·lícula de George Clooney?”. Dons sí. I és la segona adaptació cinematogràfica d’aquest llibre. Però no la he vista. Possiblement qualque dia la/les vegi. No ho sé.

La història em va parèixer fascinant: el protagonista, Kris Kelvin és un psicòleg que arriba a una estació espaial que es troba al planeta Solaris, un planeta estrany, cobert per un estrany mar gelatinós que se suposa és una entitat vida, una espècie de brou viu i suposadament intel·ligent. Kris Kelvin ha de veure què passa amb els tres únics habitants de l’estació i fer front als problemes de conducta que pareix que tenen. Quan arriba a l’estació, fa pocs dies que un dels habitants s’ha suïcidat i els altres dos no són massa cooperatius. Però lo més sorprenent és que comencen a aparèixer altres personatges a l’estació que no haurien d’estar allà, com la dona del propi Kris Kelvin, que es va suïcidar a la terra molt d’anys abans.

He d’admetre que he passat una mica de por llegint alguns trossos d’aquest llibres. Però, com podia ser d’una altra manera? Llegir sobre habitants inesperats que apareixen sobtadament en una estació espaial semi-buida durant el vespre, quan vius tota sola, no pot ser massa bo. Per això vaig decidir llegir aquest llibre només a la platja. Tant de bo que l’acabat abans del fi de l’estiu!

A part dels petits moments de por (diguem-li millor angúnia), m’ha semblat un llibre fascinant: probablement és de les poques històries fantàstiques que parlen d’un habitant d’un altre planeta que no és antropomòrfic ni semblant a cap de les criatures que coneixem del nostre planeta. Un brou dens que és un organisme viu, no és captivador? És molt interessant tota la descripció del planeta, totes les formes que l’oceà solarià és capaç de crear i destruir, la història de la solarística, la part de la ciència que es dedica a l’estudi d’aquest planeta i, sobre tot, els múltiples i frustrants intens de comunicar-se amb aquest brou solariana. Perquè, al cap i a la fi és en això en el que es bassa tota la investigació extraterrestre (i quan dic extraterrestre em refereixo a fóra de la terra en general): no només descobrir si hi ha vida més enllà del nostre sistema solar, sinó si hi ha, comunicar-nos amb ells. La qüestió és: i si la seva forma de comunicar-se és inintel·ligible per nosaltres? No només això, i si la seva capacitat de comunicació és tan superior a la nostra que és capaç de conèixer-nos en profunditat i manipular-nos?

Però aquest llibre té altres lectures, moltes més. Filosofia pura. Romanticisme pla. Hi ha una mica de tot en aquest llibre, segons com el llegeixes, segons el que vulguis trobar. El que està clar és que ha servit a moltes històries fantàstiques posteriors, almenys d’inspiració (el llibre està escrit en 1961): llegint-lo em venien al cap algunes parts d’històries molt més recents, com “Esfera” (genial llibre de Michael Crichton) o “Abyss” la pel·lícula de James Cameron. I veig que no sóc l’única. Vet aquí un interessant text (una mica friki, així sí) sobre aquestes relacions.

Fa pensar aquest llibre, sí.