La vida

A la fruiteria del barri, avui dematí:

- ¿A cuánto van las espinacas?

- Tres manojos un euro.

- ¿Y las acelgas?
- Tres manojos un euro.
- ¿Y si me llevo 2 de espinacas y una de acelgas?
- Hm… ¡pues también!

Aaaaah, la vida...

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Portàtil

Durant els més de 10 anys que duc fent feina al mateix lloc, he tingut molts, però molts d’ordinadors diferents.

He tingut la sort de tenir un boss que ha canviat sovint d’ordinador i, per tant, he anat heretant els seus. Així, cada any i mig o dos anys, canviava d’ordinador. Vaig passar per varis pcs i després ja em va tocar tenir portàtil. Primer el compaginava amb el pc, però finalment vaig fer cas del boss i per evitar bipolaritats només tenia (i tinc) un ordinador, un portàtil.

Al menys així era en el període pre-crisi.

Les coses ara són molt diferents. Tinc el mateix portàtil des de setembre de 2007. Ho recordo perfectament: a 15 dies d’anar-me’n al meu primer viatge a Grècia (una reunió a Atenes), el meu portàtil se’m va rompre. I em vàrem comprar aquest que tinc ara.

És un Toshiba gros, potent i fort. És un ordinador genial, que malgrat els seus quatre anys i mig, funciona molt, però que molt bé.

És un ordinador tot terreny. Ha viatjat molt, però que moltíssim!! Ha recorregut amb jo aeroports i més aeroports. És el meu ordinador de sobretaula a la feina. El meu ordinador per anar de reunions. El meu ordinador per fer la tesi a casa els caps de setmana. I el meu ordinador personal, on hi ha ficada tota la meva vida, les meves fotos i tot jo.

Només té un petit problema.

Però és petit.

La pantalla se despenja.

Amb això de què se despenja vull dir que la pantalla va cap a baix. A tota la part superior, puc veure un bocinet (abans petit, ara cada vegada més gros) metàl·lic que no és la pantalla. I a la part inferior... a la part inferior vaig perdent visibilitat, més per la banda dreta que per l’esquerra.

Fa molt de temps que passa això i la situació va empitjorant: ara ni tan sols veig l’hora. Bé, sí, la veig, però he de pujar manualment la pantalla per veure-la.

L’informàtic de la feina m’ha dit d’obrir-lo i col·locar-la. Li he dit que no.

El meu boss ha rebut un portàtil nou i m’ha dit de donar-m’ho. Li he dit que no.

No em puc arriscar, no, a aquestes altures de final de tesi, a perdre ni un sol segon en canviar d’ordinador. Ni de passar tres o quatre mesos fins que estigui exactament configurat com a jo m’agrada. Ni a deixar d’utilitzar alguns programes perquè amb la versió nova de Windows-no-sé-què sé que no funcionaran. Ni de rompre el vincle cretenc que tinc i que sé que, quan formategi aquest ordinador, perdré.

Així que fins que arribi l’inevitable moment que m’hagi de separar d’aquest ordinador (que per cert, pesa mil quilos i és un conyàs per anar de reunions), per sabre l’hora hauré d’aixecar la pantalla. O mirar el meu rellotge.

A la foto, com no se veu l’hora al meu portàtil.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

"That Old Cape Magic" de Richard Russo

Fa molt, però molt, mesos, que no escric sobre llibres.

Ho he de confessar: he llegit poc.

Per dos motius concrets. Un, perquè a l’hivern me costa més llegir. Ficar-me al llit i treure les mans per llegir me suposa un món. Tinc fred, molt de fred. I no llegeixo. M’estimo més veure una sèrie o una pel·lícula amb el portàtil. O dormir, simplement dormir. Dos, perquè he estat llegint un llibre en anglès, com a deures de les meves classes d’anglès. No és que llegir en anglès no m’agradi però òbviament em costa més que llegir en castellà o català, li he de posar més cap, estar més atenta i concentrada, i m’ha costat molt trobar moments així, de concentració per llegir el llibre que, ara sí, finalment, he llegit.

Em va costar una mica triar aquest llibre: el professor ens va donar un llistat de llibres i no sabia quin triar. Volia triar un de Jane Austen (crec que era “Pride and Prejudice”: com que ja l’havia llegit (en castellà) sabia que m’agradaria i seria més fàcil. Però una altra companya el va triar. Finalment, mirant físicament els llibres per triar, vaig escollir aquest.

Em va atraure la portada (que no és la mateixa que la versió que després me’n vaig comprar jo per fer anotacions i marcar pàgines per la meva col·lecció de paraules): cadires de colorins en una platja deserta. Però també em va atreure el títol: un llibre amb el nom d’un cap a la seva portada m’havia d’agradar. I si el cap se’n diu com un peix (cod, bacallà, Gadus morhua) encara més. La portada de la meva edició (la que surt a la imatge) no era tan xula com l’altra, però també hi surt la mar. La mar, sempre la mar.

El llibre conta la història de Jack Griffin, un professor i escriptor de guions cinematogràfics i la seva relació amb el cap del títol, Cape Cod, que es troba a l’estat de Massachusetts (concretament aquí), als Estats Units. Jack torna al cap per les noces d’una amiga de la seva filla, amb les cendres del seu pare al cotxe per tal d’escampar-les per la zona del cap, on va viure els estius de la seva infància i la seva lluna de mel amb Joy, la seva dona, amb la qual viu un moment difícil. La relació de Jack i Joy, la relació de la parella amb els pares d’ell i d’ella, unes noves noces un any després (les de la seva pròpia filla) i noves cendres d’un altre difunt al cotxe són els principals elements d’aquest llibre.

És difícil fer un resum d’una història (no sé com ho faré a classe d’anglès!) que no és lineal, amb continus flashbacks, referències a fets i elements purament nord-americans i molts de pensaments, reflexions i records d’èpoques passades. Però és un llibre molt amè, divertit (molt), irònic però també agredolç. M’ha agradat molt, molt. És una gran reflexió sobre la família, la relació sobre tot amb els pares, però també amb fills i altres familiars, la parella i, sobre tot, l’amor i la felicitat. Però especialment és una reflexió sobre com de vegades els plans de felicitat que fem cap al futur no ens permeten gaudir i viure la felicitat actual, de cada moment, de l’aquí, de l’ara. De com els records, les interpretacions que fem dels nostre passat, de la felicitat que vàrem sentir (o no) i de la que volem sentir en el futur bloquegen el moment present. És sobre com el present, el passat i el futur influeixen, per bé o per malament, en el nostre dia a dia, en el nostre desig de ser feliços.

Per cert, no m’importaria gens anar-hi, a Cape Cod.

In memoriam

Diumenge. Les pluges intermitents durant tot lo dia han obligat a cancel·lar el Diumenge de l’Àngel i, per tant, a cancel·lar els plans del dia.

Però com que sempre hi ha un pla B, em dedico a posar rentadores i assecadores. A preparar una presentació per una reunió a la que (tal vegada) assistiré la setmana que ve. A corregir unes coses de la introducció de la tesi, revisant treballs antics.

I així, en un moment indeterminat d’una horabaixa quasi plujosa i freda, molt freda, em trobo amb un bon grapat de treballs de Miquel Massutí, oceanògraf i divulgador científic mort aquesta mateixa setmana (més informació aquí), damunt la meva taula.

I em venen al cap unes paraules que només una estona abans he llegit sobre M. Massutí en un article de José Carlos Llop:

Sus trabajos no han de acabar ya nunca mientras una sola persona acuda a ellos.

I també aquestes:

No hay, pues, pérdida en quien deja detrás lo mejor de sí mismo y menos aún cuando eso es el espejo de algo que nos caracteriza más que cualquier otra cosa: el mar.

I en aquest moment indeterminat de l’horabaixa és quan he recordat què és lo que m’agrada d’aquesta feina, què és lo que m’entusiasma d’aquest camp en el que tinc la gran sort de fer feina, què és el que en general caracteritza als científics, tant del passat com del present, l’amor, la passió, la dedicació més absoluta al que més ens agrada: el coneixement. Aprendre, conèixer, estudiar, analitzar. Intentar esbrinar els misteris de la natura que ens envolta. Sabre un poc més de què passa als nostres voltants, com passa i perquè passa. Conèixer per poder estimar i conservar.

Això és la ciència.

I no podran acabar amb ella els polítics que ens lleven ministeris, finançament i recursos. Perquè no ens podran llevar el més important: la il·lusió. Com ben deia un professor meu: som somiadors. I no vos enganeu, és gràcies als somiadors (com nosaltres) què el món millora.

A la foto, el grapat de treballs que han inspirat aquest post.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.