El pitjor de fer viatges molt seguits és que no tens temps de gaudir de les sensacions que et provoquen.
En menys de dos mesos de 2011 ja he viatjat tres vegades: dos per feina i una per plaer.
Viatjar per plaer s’ha torbat un esdeveniment estrany a la meva vida. Perquè quan vaig per feina també m’ho pas (normalment) bé. I, de vegades, aprofito qualque dia extra per fer turisme. Així que, en general, no sento la necessitat de fer més viatges per plaer. Més ben al contrari: em fa ganes gaudir de la meva rutina.
Feia un any i pico que no viatjava per plaer. Enguany, però, ja n'he fet un, de viatge de plaer, de menys de 48 hores, a Barcelona. Un cap de setmana de pluja, fred, música, ball, amics, turisme, compres de llibres al fnac -tot un clàssic- (per omplir el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir) i diversió. Un cap de setmana ficat a una única peça de mà de dimensions màximes 55 x 40 x 20 cm i 10 kg. Un cap de setmana sense la meva reflex (oooh!), sense les meves xeremies (ooooh!) però amb molta gent que estimo (i que no fa falta ficar dins una maleta!).
De la part turística, no puc evitar destacar la magnífica Sagrada Família. Hi he tornat. A la fi. Feia més de quinze anys que no hi entrava, fins i tot potser vint (o més...). Ja vaig explicar per aquí lo màgica que m’ha semblat sempre l’obra de Gaudí. Però també recordo perfectament la sensació de decepció i buit que vaig sentir quan vaig entrar per primera vegada, de nina (o joveneta, o adolescent, no ho sabria dir). “No hi hauria d’ésser una església això?”, vaig pensar. I ara, un munt d’anys després, a la fi vaig trobar allà dedins el que esperava: un temple sublim, lluminós, viu, alegre, sorprenent i màgic. Una altra manera d’entendre l’arquitectura i la religió. Una manera d’expressar, de viure, de crear. Uf, impossible escriure amb paraules, impossible plasmar amb una càmera digital compacta lo molt que vaig gaudir [*] d’aquell dematí del mes de gener a Barcelona dins la Sagrada Família.
Ara em fa ganes tornar a llegir-me “La clave Gaudí”, igual que quan llegia el llibre (entre avions i mars cretenques) em va fer ganes tornar a visitar l’obra de Gaudí.
[*] Gaudí em va fer gaudir! =)
dissabte, 19 de febrer del 2011
La Sagrada Família
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
A mi también me gusta mucho Gaudí, aunque hace mucho que estuve en Barcelona.
Para nostros, los españoles,la Sagrada familia es Gaudí y Barcelona y es natural. Me llamó la atención cuando mi amiga finlandesa la vio, de noche y cuando le pregunté que le había parecido, me dijo: esa iglesia parecía la puerta del infierno. Y es verdad, si no estás acostumbrado, vas de noche y depende de la iluminación, puede que resulte un poco tétrica sino estás acostumbrado a Gaudí ;-)
Sí, la verdad es que toda la obra de Gaudí tiene un punto tétrico, pesimista y casi trágico que la hace aún más fascinante y mágica...
Publica un comentari a l'entrada