Futbol

Aquest dies de futbol i més futbol, m’ha cridat especialment l’atenció una cosa: les banderes amb l’aguilucho que he vist per Ciutat després d’alguna de les victòries de l’equip finalment guanyador de l’Eurocopa (oé, oé, oé, oéééé). No sé si passejar-se amb banderes pre-constitucionals és el més normal del món. L’únic que sé és que amb tanta pujada de l’Euríbor, de la benzina, dels aliments i de tot el que pot pujar, una alegria pel cos no va malament a ningú. No hem de confondre la festa amb altres coses. I la gent té ganes de festa. No tothom veu la bandera igual. Cadascú cerca les seves alegries on pot o on vol, així que deixem que continui la festa. Ja pensarem demà en l'Euríbor.

Desconnexions

Fa ja uns dies que vaig xerrar de connexions. Avui, per contrapartida, toca xerrar de desconnexions.

Les principals característiques de les desconnexions és que són abruptes i inesperades, apareixen quan menys t’ho esperes, fins i tot quan encara no t’has adonat que allò era una connexió. I passen els dies i confies en què torni aquella connexió perduda. I quan veus que no, que la desconnexió va a més te demanes... “realment ha hagut en qualque moment una connexió?”. Perquè això és el que tenen algunes (des)connexions: són tan subtils que, de vegades, no saps ben bé què ha passat. On comencen i on acaben. Si han començat i han acabat o si, simplement, no han existit mai. I penses i penses i no arribes enlloc. Així que tires endavant, esperant noves connexions o sospirant per connexions passades.

Novament, no xerr d’amor, ni d’amistat, ni de sexe. Crec que, aquesta vegada, ni jo mateixa sé de què xerr. Sí, sí que ho sé, de connexions perdudes, de desconnexions.

La imatge de la nit estelada de Van Gogh, un dels meus quadres favorits del món mundial, l’he trobada per Internet. No té res a veure amb el post. O tal vegada sí.

Tancat per campanya

Del 6 al 19 de juny, aquest blog romandrà tancat per campanya.

Seré a la mar, a la mar illenca baleàrica, a bordo d’un vaixell gros, vell i còmode, sense accés a Internet, envoltada de gent, coneguda i no coneguda, fent moltes hores de feina al dia, intentant que tot surti bé, sense temps per prendre el sol. Així que, quan torni, per favor, no em digueu allò de “per haver estat 15 dies a la mar estàs molt blanca!”. Sí, ho estaré, perquè em passaré tot lo dia fent feina i no prenent el sol! Que això no és un creuer!! Òbviament, també esper passar-m’ho molt bé. Tornaré.

“La boda de mi novia” de Paul Weiland

Seguint la meva tendència habitual de veure/llegir històries amb temàtica romàntica i empalagosa que darrerament em fan plantejar-me si no seria millor deixar de veure pelis i/o llegir, vaig anar a veure aquesta comèdia- romàntica- de- final- totalment-previsible.

No em demaneu per què ho vaig fer, però pareix que totes les forces del món es confabulen perquè acabi sempre al cinema mirant una d’aquestes. No va ser premeditat, ho jur.

D’acord, Patrick Dempsey m’agrada i no només des de què fa de “Dr. Buenorro” a “Anatomía de Grey”, ja em pareixia interessant quan només era un jovenet de nas gros i ulls petits. Així que ell va ser un dels motius, però ni va haver de més importants (de les 3 pelis que feien que volia veure, era l’única que ens anava bé d’hora...).

Bé la història tan complexa i profunda com això: amic que descobreix que està totalment enamorat de la seva millor amiga justament quan aquesta coneix a l’home de la seva vida. Ostres, aquesta història em sona!! Ja, ja, ja! En pla “La boda de mi mejor amigo” però amb un desenllaç molt menys realista i més previsible. Això sí, jo vaig riure molt i vaig gaudir de paisatges escocesos preciosos, a més de Patrick Dempsey que sempre és ben gaudidor!

Reflexió: serieu vosaltres capaços de fotre les noces del vostre millor amic/amiga perquè estau enamorats d’ell/a? Jo no.

“Perdona si te llamo amor” de Federico Moccia

Els motius pels quals em compro un llibre determinat i no un altre són tan estranys i variats com els mateixos llibre que em compro. D’aquest en concret, vaig llegir una ressenya a un diari i em va cridar l’atenció lo molt que es pareixien, a primer cop d’ull, els protagonistes a uns que jo mateixa havia creat fa ja un temps: al·lota jove i madura i home adult i creatiu que, irremediablement, s’enamoren. Probablement el 90% de les històries que es conten són històries d’amor. I històries d’amor en les que els protagonistes són molt diferents (edats, cultures, el que sigui) n’hi ha a milers. Però les dues línies que havia llegit sobre aquests dos em cridaren l’atenció. I el títol em pareixia molt suggerent. Així que el vaig comprar i quasi no podia esperar a acabar el que estava llegint abans per començar-lo...

Amb tantes expectatives, és normal que finalment m’hagi sentit una mica decebuda. La protagonista femenina, Nikki, és una jove madura segons l’autor però, per què? Perquè es bona estudiant? Perquè ja ha tingut relacions sexuals? Perquè té una relació relativament bona amb els seus pares? Perquè comença a sortir a un home quasi 20 anys major que ella? Perquè va en moto? Perquè fa surf? No ho sé, per jo és una jove normal de 17 anys tan madura o immadura com ho pots ser a aquesta edat. I el protagonista masculí, Alessandro... bé, aquest no sé ben bé com és. Em cau bé, però de vegades tenc la sensació de què no el coneix massa... vull dir, el trob una mica indefinit en molt d’aspectes.

No ho sé, no vull ser molt crítica, tal vegada és que estic desbordada amb tant d’amor teòric, però el llibre no em va parèixer molt més que una historieta d’amor més a la qual se li podria extreure molt més suc. Supós que estic cansada de històries amb final totalment previsible.

Bé, els secundaris m’han caigut bé. Però no sé si em llegiria un altre llibre del mateix autor. Supós que li donaré una segona oportunitat, però més endavant.

Llum i connexions

De vegades connectes amb qualcú, quan menys t’ho esperes, on menys t’ho esperes. Freqüentment no va més enllà, simplement és una connexió puntual, inesperada i sorprenent, que et fa somriure sense voler i que t’il·lumina en moments peculiarment foscos. Hi ha connexions que duren uns segons, mentre hi ha un contacte visual momentani i que s’obliden en quant el contacte es perd. N’hi ha d’altres, en canvi, que duren anys i anys, malgrat el temps que hagi passat, la distància que separi o la quantitat de gent que hagi hagut enmig. Són connexions estranyes, tan sorprenents com les altres, amb una durabilitat inusitada. I enmig, entre les connexions instantànies i les connexions quasi eternes, hi ha tot un ventall de possibilitats infinites, que et sorprenen o es presenten en qualsevol moment, en qualsevol lloc.

Les connexions sempre et fan sentir qualque cosa, bona, dolenta o estranya. Te fan sentir bé perquè te fan sentir viva, plena d’energia i de sensacions positives; te fan sentir malament perquè saps que de vegades, no aniran més enllà d’un instant momentani; te fan sentir estranya perquè no saps si quedarà en una llumeta que s’ha encès puntualment o si es convertiran en el far que et guia i il·lumina. I per tant només queda una cosa, esperar. Esperar que la teva vida estigui plena de connexions, de llums. I mentrestant gaudir. Gaudir d’ulls que t’han mirat, et miren, o et miraran; de somriures que t’han il·luminat, t’il·luminen o t’il·luminaran; de records que et fan somriure, persones que et fan pensar, connexions infinites que dia a dia ens esperen al voltant de qualsevol cap de cantó.

No estic xerrant d’amor, ni d’amistat, ni de sexe. Només xerr sobre connexions, no sé si m’enteneu.

Les Illes Cíes

Fa un parell d’anys, vaig intentar convèncer un gallec que Cabrera era un dels llocs més paradisíacs del planeta. Ell, escèptic, després de fer una volta per la illa em va contestar “Bé, nosaltres tenim les Cíes i també són espectaculars”. Jo vaig insistir, em costava creure que unes illes en un mar salvatge i en un ambient plujós fossin comparables a la màgia de Cabrera. Ell també insistia que ho eren.

Tres viatges a Vigo després, he pogut saciar la meva curiositat i visitar les Cíes. I, ho he d’admetre, les Cíes són tan màgiques com aquell gallec m’havia insinuat.

Previsió de pluja: 100%. Vespre anterior: sopar i marxa. Tot indicava que aquell diumenge no era el més indicat per anar a les illes, però quan, després de dormir 6 horetes, vaig mirar per la finestra i em vaig trobar un cel inusualment blau vaig dir “O avui, o mai!”. I va ser “avui”.

Des del primer moment me’n vaig adonar que aquell seria un dia perfecte, i ho va ser!

Passejar per unes illes quasi desèrtiques, amb un sol que encalentia però no cremava, anar totalment a la meva bolla, gaudir del paisatge, de caminar, de la soledat,de la música, del relax, del primer bany de la temporada en unes aigües gelades, d’unes imatges espectaculars que se’m clavaren a la retina i fins i tot de les gavines punyeteres que, en alguns moments, pareixien a punt de protagonitzar una seqüela de “Los pájaros” de Hitchcok, amb jo de protagonista principal. Tot això va fer d’aquell dia un dia increïble i inoblidable. Ja he incorporat les Cíes al meu arxiu mental de llocs màgics per tornar.