A Raixa

Feia molt de temps que volia anar a veure aquesta finca mallorquina. N’hi havia sentit parlar molt. Recordo l’època quan la va comprar el Ministeri de Medi Ambient i el Consell de Mallorca, quan hi havia veus que deien que tal vegada estaria millor en mans privades... No ho sé, no en tinc ni idea, però el que està clar és que el fet que sigui “pública” et permet fer coses com la que vàrem fer nosaltres: visitar-la de franc.

Sento certa debilitat per aquest tipus de finques. Darrerament, he tingut l’oportunitat de visitar la finca del Galatzó i la de Planícia i, sincerament, en tot dos casos varen ser molt bones experiències. També he de dir que en ambdós casos les visites tenien altres objectius (una jornada d’anellament d’aus en el primer i un testing fotogràfic al segon), per tant vaig veure les finques una mica col·lateralment, però havia sortit tan entusiasmada que pensava que lo de Raixa seria suprem.

I no.

En primer lloc, la gent va allà a veure la finca. I la finca és un edifici antic, que han restaurat. I prou. Personalment, no em va agradar massa la mescla de materials antics i moderns que s’ha fet, però és clar, l’objectiu de Raixa és fer-la un lloc on fer feina. O sigui, que l’objectiu és donar-li un caire pràctic a una cosa que en té molt d’històric i artístic, però poc de pràctic. I, admeto que això no és gens fàcil. És una llàstima. A jo el que em va agradar tant de Galatzó com de Planícia és la part més abandonada, aquesta falta de modernitat i restauració. Ja he dit qualque vegada que m’agraden els llocs històrics que em transmeten qualque cosa, que em deixen sentir (de qualque manera) l’esperit de totes les ànimes que han passat per allà. Raixa no em va transmetre res. Excepte el seu safareig, que em va parèixer tan màgic com enorme, tota la resta em va deixar bastant indiferent.

Això sí, la famosa escalinata és magnífica i estic ben segura que si hagués pogut passejar pels seus jardins encara sense restaurar (i tancats al públic), hagués trobat la màgia d’aquest lloc magnífic, però és el que té fer una cosa pública: tots la volem veure, tots volem veure que hi fan feina i tots volem passar un dia solejat fent coses diferents. Però, així i tot, em quedo amb els petits i màgics jardins de Galatzó i espero, qualque dia, tornar a Raixa a visitar els seus i sentir-los magnànims, com segurament varen ser en el seu dia. Justament aquesta setmana he llegit dues notícies sobre aquest tema, una explicant que l’equip que ha dissenyat el projecte de restauració d’aquest jardins és de la nostra Universitat i una altra explicant que aquest equip no dirigirà aquestes obres de restauració. Ups.