Avui fa dos anys

Avui fa dos anys, estava jo fent feina davant l’ordinador en el meu despatx de finestres brutes al Centre Hel·lènic d’Investigacions Marines a Creta, després de dinar, escoltant la ràdio per Internet, quan una notícia me va posar la pell de gallina.

Avui fa dos anys, en acabar la meva jornada laboral, vaig replegar el meu ordinador portàtil, me’n vaig enganxar els auriculars del meu reproductor de música a les orelles, em vaig carregar la motxilla a l’esquena i vaig agafar una bicicleta blava per tornar a casa.

Avui fa dos anys, tot d’una arribar a casa (suant, feia calor –agost, illa mediterrània-), vaig encendre el portàtil, connectar Internet i tornar a sintonitzar una emissora de ràdio on line, per continuar escoltant les notícies que arribaven amb conta gotes fins ben entrat el vespre.

Avui fa dos anys, asseguda en el meu balcó cretenc, llegint les notícies i escoltant la ràdio per Internet, mirant els avions que ineludiblement passaven per damunt el meu petit apartament em vaig demanar perquè succeeixen segons quines coses, si les desgràcies són arbitràries i perquè el destí és bo o dolent amb uns o altres.

Avui fa dos anys, vaig parlar per telèfon amb els meus pares (suposo, malgrat no ho recordo massa bé), comentant la notícia. Per primera vegada des de què havia arribat allà, vaig sentir ganes d’estar a casa. En tornar, me’n vaig adonar lo privilegiada que havia estat de no estar en aquest país durant aquells dies, perquè em vaig estalviar tot l’exhibicionisme, morbo i oportunisme que, disfressat d’informació, per lo vist va regnar en les televisions durant aquells dies.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), el meu veïnat portuguès em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. Havia sentit qualque cosa i no s’ho podia creure.

Avui fa dos anys menys un dia (o dos), l'amo del meu apartament em va demanar què havia passat a l’aeroport de Madrid. I em va contar una història d’uns familiars seus que també moriren en un accident d’aviació.

Avui fa dos anys, me vaig quedar sense paraules.

Avui fa dos anys menys alguns dies, vaig anar a una exposició a Heraklion on hi ha havia alguns quadres molt interessants, com el de la foto. És d’Elena Berezina.