"Mamma mia!"

En la meva visita (més o menys) anual al teatre, i per segon any consecutiu, ha tocat anar a veure un musical.

A l’igual que l’any passat, aquesta vegada també coneixia bé les cançons, en anglès, això és veritat, però almenys m’eren bastant familiars. Però aquesta vegada, a més, ja havia vist la pel·lícula basada en aquest musical així que tot va consistir en veure la mateixa història, cantada en un altre idioma i amb altres intèrprets.

Resumint, m’ho vaig passar pipa. Com amb la pel·lícula. La història és (sense dubte) tan sols una excusa per enllaçar les cançons d’Abba, però una excusa entretinguda. I el plaer d’anar al teatre no el pot igualar cap pel·lícula al cinema. Malgrat tot, també he aprofitat per revisar la pel·lícula i també la vaig gaudir. I és que la pel·lícula i el musical al teatre són tan, tan iguals que quasi em feia por i tot.

De totes maneres, malgrat sigui una història tan positiva, divertida, per passar-lo bé, sempre que la he vista m’ha deixat un petit regust amarg que no sé ben bé d’on ve. És estrany, molt estrany i difícil d’identificar. Tal vegada és que, a un moment donat, la història (al teatre o al cinema) acaba i has de tornar a la realitat, quan on t’agradaria estar és a una illa grega qualsevol, gaudint de cels blaus i mars blaves, i d’una realitat tan surrealista com aferradissa. I tenint en compte que la pel·lícula es va estrenar mentre jo estava en una altra illa grega, tot agafa un toc d’enyorança una mica trist i, fins i tot, patètic.

Serà això.

O no.