Catastrofisme

Odio les pel·lícules, les series i les notícies en general que promouen el catastrofisme. Em posa nerviosa veure com són capaços de manipular el subconscient col·lectiu, traspassant fronteres i generacions. A nivell de notícies, ara està de moda posar el crit en el cel sobre les terribles conseqüències del canvi climàtic [*]. A nivell cinematogràfic, em crida especialment l’atenció com la societat assumeix que a la natura hi ha animals “bons” i “dolents”.

Virus assassins, formigues terrorífiques, aranyes infernals, piranyes psicòpates, orques venjatives. Són molts els grups animals que han sofert la humiliació d’escriptors i guionistes obsessionats en trobar protagonistes a les seves històries de catàstrofes. Però, sense dubte, els que es duen el premi són els pobres taurons. I això que només ocupa un sisè o novè lloc (segons el llistat que mirem) al llistat dels deu animals més perillosos.

De fet, hi ha tot un subgènere de cinema etiquetat com a “taurons”. En general, cap d’aquestes pel·lícules destaquen pel seus guions, ambientacions o grans actuacions, però el que sí que tenen totes i cadascuna d’elles és una falta de respecte absoluta a les realitats del món animal.
Perquè sí, hi ha casos d’atacs de taurons a humans, no ho negaré, però d’aquí a mostrar-los com els animals sanguinaris i manipuladors que ens venen hi ha tot un món. També solen mostrar els taurons com habitants de llocs més o menys exòtics quan la seva presència és vulgarment habitual en tots els mars del món (sí, també hi ha taurons a la Mediterrània, és clar que sí!).

Jo sento especial debilitat pels elasmobranquis en general i els taurons en particular. Em pareixen animals majestuosos, quasi mítics i suposo que em part aquesta debilitat és que sempre els pinten com “els dolents de la peli”. He intentat fer memòria sobre pel·lícules de taurons, a veure si en qualcuna apareixen com “els bons” però no se m’acudeix cap ni una. Fins i tot, en molts de documentals els mostren com a sanguinaris i no dubten en posar la música de John Williams de la mítica pel·lícula de Spielberg. Ah, i sense oblidar els taurons de “Buscando a Nemo” que intenten no ser “dolents” però no ho poden evitar (los peces son amigos, no comida).

Tot això m’ha vingut al cap perquè l’altre dia vaig veure una estona d’una (terrible) pel·lícula anomenada “Tiburones en Venecia”. La temptació de veure els meravellosos canals d’aquesta màgica ciutat va ser massa forta i hi vaig caure. Mare meva. Ni les millors imatges de la (probablement) ciutat més maca del món compensen sofrir una estona d’una peli així.
Pobres taurons. Lo que han d’aguantar!

La foto és d’una foto d’aquestes impressionants que circulen pel món i que, en cert mode, ha contribuït a pintar els taurons com a animals assassins, feta a la darrera conferència de l’Associació Europea d’Elasmobranquis, novembre passat.

[*] Que no dic que no existeixi, només que ara pareix que no existeix un mal pitjor al món, com ja vaig escriure per aquí.