Clàssics

Durant molt d’anys, no m’ha agradat el futbol. Crec que bàsicament era per dur la contrària, perquè era una cosa que agradava a molta de gent i no volia ser com molta de gent. Amb el temps, em va començar a interessar qui guanyava què i qui jugava què, més que res per poder tenir més temes de conversació i perquè, en el fons, és cultura popular i, ens agradi o no, formant part d’una societat futbolitzada. També crec que en part va ser culpa d’aquest programa de la televisió catalana.

Després, fa cosa d’un any, vaig tenir oportunitat d’assistir al meu primer partit de futbol en directe. Uns mesos després, vaig tenir l’oportunitat de començar a entrenar amb un grup d’al·lotes i, sorprenentment, vaig descobrir que m’ho passava genial (malgrat no és que sigui dolenta, és que sóc pitjor que dolenta, però això ja és un altra tema). I, fa poques setmanes, vaig assistir al meu segon partit de futbol en directe.

Amb això no puc dir que sóc aficionada al futbol, no m’ho considero, la veritat. Si estic per casa i hi ha un partit a la tele igual el miro, però normalment el tindré com a fons mentre faig qualque altre cosa, com a llegir, aixecant un ull de tant en tant per veure qualque jugada o quan veig que la cosa se posa interessant. Però si hi ha futbol per la tele i tinc altres plans, trio els altres plans.

Hi ha vàries coses que no m’agraden del futbol. La primera que sigui l’esport omnipresent en les nostres vides, menjant-se tots els altres esports. La segona (i relacionada amb l’anterior), la (terrorífica) quantitat de diners que mou. I la tercera (ho dic per acabar, perquè segur que en trobo més de tres coses) és l’agressivitat, la frustració que la gent descarrega en els camps, tant com espectadors com a jugadors. No la entenc, lo la comprenc, no la puc assumir i em pareix tan patètic com trist. Per això mateix, m’encanta el futbol que nosaltres practiquem: única i exclusivament per diversió, per passar-lo bé i per riure una estona. Per això em pareix normal que quan ens llevem un baló demanen disculpes a l’equip contrari, que en els partits totes aplaudim les bones jugades, siguin de l’equip que siguin i que, al cap i a la fi, el resultat sigui el de menys. Perquè esportivitat bé d’esport.

Tot això bé perquè estem en mig d’una voràgine de partits clàssics que, sincerament, miro de reüll, en els quals veig coses que m’agraden i coses que em desagraden. I molt.

No vos estresseu pel futbol. Només és un joc.

A la foto, el camp del RCD Mallorca (que ja no sé ni com es diu, tant de noms li han posat ja!), en un dia de partit.