Dues pelis

 La setmana passada va ser molt prolífica cinèfilament parlant: dos cinemes, un de “normal” i l’altra a la fresca, és a dir, devora la mar, enfront de la Seu de Mallorca.

Vaig anar a veure “Beginners” de Mike Mills perquè em pensava que seria una comèdia. No una comèdia romàntica nyonya, sinó una comèdia amb gent bona i seriosa com Ewan McGregor o Chistopher Plummer.

Bé, en realitat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula perquè m’encanta Ewan McGregor.

I, si era comèdia, idó beníssim.

Però no ho era.

És una història més ben seriosa, un drama amb qualque pinzellada còmica. Una pel·lícula una mica gris i trista (la seva portada és molt més acolorida i positiva que la pel·lícula sencera). Tampoc no és que sigui una pel·lícula depriment. És trista. Trista. O tal vegada és una pel·lícula de gent trista, però no deprimida, que intenta somriure, superar coses doloroses, intentant treure lo millor, lo més positiu. És una pel·lícula de gent que manté conversacions profundes amb un ca. De gent que tracta de ser feliç (en serio, sóc jo o totes les pel·lícules van ara d’això?). De gent que vol estimar i ser estimada però no s’atreveix. De gent que vol anar un pas més enllà però li fan por les coses noves, les novetats, li fa por ser principiant. O tal vegada no.

En qualsevol cas, la peli està molt bé, té alguns moments narratius especialment xulos. I Ewan McGregor està guapíssim!

Amb “Bon Appétit” de David Pinillos em va passar una mica lo mateix: crec que és una pel·lícula una mica trista. També me va agradar molt, però vaig sortir amb un estrany regust de tristor difícilment explicable. Perquè aquesta és una història de gent que estima a gent que no li estima, però que a la vegada estima a altra gent però que tampoc no li torna l’estima. Quin embull, no? La meva ment matemàtica ho explicaria millor amb un A estima B, però B no estima A, sinó que B estima C, però C no estima B, sinó que C estima D... I així successivament. També és una història de gent que cerca el seu camí, i el troba, malgrat pel camí el cor li vagi minvant una micona i una micona més. Perquè, de vegades, se pot ser feliç, s’ha de ser feliç malgrat el teu cor estigui minvant o, millor dit, independentment d’això.