{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“Tokio Blues. Norwegian Wood” d’Haruki Murakami

Vaig comprar aquest llibre per consell d’un amic durant el darrer dia del llibre. Fa unes setmanes, em va demanar si l’havia llegit. Encara no ho havia fet, així que vaig trobar que havia arribat el moment.

Se m’ha fet molt dur llegir aquest llibre. En cert mode, de qualque manera, m’he sentit molt identificada amb la història i això que no tinc cap tipus de similitud ni amb la història, ni amb els personatges, ni amb cap de les situacions que viuen. Però, en cert mode, sí.

Aquesta és la història de’n Watanabe, del seu pas de l’adolescència a la vida adulta, però és sobre tot una història d’amistat, de sentiments, de sexe. És la història de gent que no sap trobar el seu lloc al món (i qui ho sap trobar, en realitat?), de gent que decideix abandonar i suïcidar-se, de gent que es deixa arrossegar pel dia a dia (excepte els diumenges. “Los domingos no me doy cuerda”, diu Watanabe) i de gent que malgrat les circumstàncies més dures, sobreviu amb molta més alegria, dignitat i força de lo que es podria esperar.

Crec que aquest llibre m’agradarà més i més quan passi el temps. Fa només uns dies, en casa d’una amiga vaig veure que el tenia i li vaig dir que l’estava llegint, però que se’m feia dur, molt dur. “Però al final te deixa un bon gust, de veritat”, em va dir. I és cert. Segons passen les hores i els dies, vaig madurant més el que he llegit, ho entenc millor, ho poso en el seu lloc, sóc capaç d’entendre més enllà de la història de (menys o més) amor, desamor, amistat, sexe i problemes mentals. Crec que aquest és un llibre que se viu molt diferent segon com i quan el llegeixes, segons la situació personal de cadascú.

Una cosa molt curiosa que m’ha passat, referent a la ja esmentada sensació d’identificació amb la història, és que fins quasi, quasi el darrer moment no m’he adonat perquè em sentia identificada. Ha estat curiós, molt curiós. Hi havia en Watanabe, el protagonista. Hi havia na Naoko, l’al·lota del seu millor amic d’adolescència, que es va a suïcidar als 17 anys. Hi havia na Midori, una jove una mica esbojarrada que coneix en Watanabe mentre na Naoko es troba aïllada del món, intentant curar-se d’una malaltia mental que, per jo, és simplement hiper-sensibilitat al món desconcertant que ens envolta. Sincerament, na Midori em queia malament, molt malament. M’he adonat que el que m’emprenyava d’ella no era tant la seva naturalitat i capacitat d’actuar de manera poc convencional per enfrontar-se a la seva dura realitat. Tampoc no era, totalment, el fet que estigués ficada a una estranya relació d’amistat que pareixia que aniria a més, o no, o sí. Només a lo darrer, cap al final, m’he adonat que na Midori em queia malament precisament perquè jo sóc Midori. No sóc ella, òbviament, i no estic amb les seves circumstàncies, però hi ha coses d’ella que m’han recordat molt, massa, la meva realitat.

Com he llegit avui mateix aquí, de vegades quan llegeixes tractes de fugir de lo que no vols veure i, de cop i volta, t’ho trobes allà, en les pàgines que llegeixes. Això és precisament el que m’ha passat amb aquesta història.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre. L’hauria de veure un dia d’aquests. I he llegit que aquest autor, en els seus següents llibres, deixa de ser tan realista i se torna molt més fantàstic. M’interessa, això. Sé que llegiré més llibre de Murakami. Uy, quant de deures!

Foc

Un altre incendi. Un més. Què passa aquest estiu? No hi ha ja suficients desastres arreu del món perquè a més haguem d’aguantar gent obstinada en cremar els nostres boscos? No se cansaran mai?

La foto, feta amb el mòbil, fa cosa d'una hora.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Desagendada

Sí, sé que la paraula que titula aquest post no existeix. Però reflecteix perfectament com estic i estaré els pròxims dies: sense agenda.

Estic sense agenda, no perquè estigui de vacances (que ho he estat durant aquesta setmana, però acaben avui), sinó perquè a la meva agenda hi ha un buit, un buit de dues setmanes.

M’agraden les agendes petites i de setmana vista. Degut a la gran dificultat de trobar agendes com m’agraden, fa ja uns anys que segueixo la mateixa estratègia: me compro un recanvi d’agenda amb les esmentades característiques que vull (petita, setmana vista) i la personalitzo, és a dir, li poso una portada, li poso unes fulles en blanc al final i l’enquaderno.

Fa anys, bastants, que ho faig així, però enguany m’he dut una sorpresa: a la meva agenda li falten dues setmanes!! Me’n vaig adonar fa uns dies, després de demanar hora per renovar el passaport (que, per cert, tenia caducat des de febrer). Me varen donar hora per dia 24 d’agost i... oh, sorpresa! No hi havia 24 d’agost a l’agenda! Misteriosament, bota del 22 d’agost al 6 de setembre.

Què faig jo ara, durant aquestes dues setmanes de desagendització? M’agafo vacances i me’n vaig al Carib? Faig un ús desmesurat dels post-its? Em fio de la meva memòria i no apunto res? No sé què faré, però intentaré sobreviure...

A la foto, el buit a la meva agenda.

Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

La insuportable lleugeresa de l'estiu

Foto feta per en Javi.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

A la capital

He estat poques vegades, molt poques, a Madrid. Sí que he passat per allà a prop molt de pics, de petita, en aquells llargs viatges estivals, en els quals recorrien la península diagonalment, per arribar a les terres asturianes de la meva mare. Però a Madrid, realment només havia estat dues vegades anteriors, per feina, un parell de dies cada vegada: fa 10 anys i fa 4 anys.

Així que anava de guiri total, jo a Madrid. I, per tant, vaig voler aprofitar al màxim les estones que teníem després de la reunió. Anar al centre a menjar tapes. Passejar per Chueca. Aprofitar que el Museu del Padro era gratuït de 18 a 20 per fer una ràpida passejada i veure algunes de les obres més importants. Visitar una exposició de Hopper al Museu Thyssen. Veure la porta d’Alcalà, la porta del Sol, la Cibeles, el Congrés dels Diputats, El Retiro... Tot, tot lo que vaig veure era quasi nou per jo.

Crec que Madrid és una ciutat per passejar, per conèixer, per gaudir, per menjar i per beure. Però per jo no és una ciutat per viure. Tots ens adaptem a tot, però sé ben cert que se’m faria difícil viure a una ciutat així. I feia taaaaaanta calor... I ens va ploure, què dic ploure?, va caure el diluvi universal!! Hmm, l’olor de pluja recent caiguda.

I de nou, al sud de França

He d’admetre que quan vaig començar el llarg viatge (laboral) de quasi dues setmanes, tenia bastant poques ganes de partir. No són temps especialment feliços, aquests. No són tristos, no, però hi ha una cosa que no em deixa gaudir plenament del meu dia a dia, de les meves petites rutines i no-rutines, de la vida en general. Així que aquest viatge, que primer me va dur a Sète i després a Madrid, se’m feia costa amunt. Quina peresa. Quines poques energies. Quina poca felicitat.

I ha estat un viatge genial, aquest.

Començarem pel principi. Sète.

Els meus viatges a Sète, al sud de França, comencen a ser una rutina (quasi) anual. M’agrada Sète, és un lloc petit i amable i la feina que fem allà, amb els col•legues francesos també és agradable. Ja he perdut el compte de les vegades que he estat a Sète. Quatre, possiblement cinc, fins i tot sis? No ho sé. Aquesta vegada, però, el viatge no ha estat exactament igual que els anteriors, ha estat una reunió molt més concorreguda de lo habitual. I també més llarga.

Però, feines a part, els dies a Sète varen ser fabulosos. Ha estat divertit tornar a retrobar-me a amics i companys de feina. Fer quatre-cents quilòmetres de cotxe, de Barcelona a Sète. Conèixer gent nova. Anar a sopar algun vespre al jardinet de la casa que els italians tenien llogada. Intentar mantenir una conversa en francès (idioma del que no sé més de deu paraules) amb un nin de tres anys. Tombar-me al sol a la piscina de l’hotel després de les llargues jornades de feina. Menjar formatge a totes hores. No nedar a la mar perquè estava a 17ºC. Menjar, per primera vegada a la meva vida, tonyina vermella (la major exquisidesa que he tastat a la meva vida!). Visitar la llotja de peix. Fer feina fins i tot en dissabte, a una terrassa amb vistes al Golf de Lleó. Passejar pel supermercat i fer càlculs mentals per veure què podia dur a la maleta sense emprenyar als de Ryanair (una ampolla de vi, patés de gustos estranys, formatge). Fer dos-cents quilòmetres en cotxe, per agafar l’avió a Marsella un nou avió cap a Madrid...

Va ésser una gran setmana, sí. Em vaig omplir d’energies. Les necessitava.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.