Una setmana de bojos

Hi ha setmanes estranyes, com aquesta. Setmanes rares, estranyes, de bojos, que saps més o menys com començaran però no saps mai com acabaran. Aquesta en particular se m’ha fet tan llarga i ha hagut tantes coses, que em pareix que han passat mesos.

Una setmana que va començar amb un estrès laboral brutal i que acaba amb unes vacances inesperades. Sorprenentment, em trobo escrivint aquestes línies per terres gironines. Si qualcú m’ho diu fa set dies, no m’ho crec!

Quina setmana...

A la foto, posta de sol sortint de Barcelona, fa unes poques hores.

Ja arriba...

Tot comença un dia que te’n vas a la platja i has de fugir d’ella sota la pluja.

I l’endemà, quan mires per la finestra i et trobes el cel molt ennuvolat, penses “Tornarà ploure?”.

Després, un vespre, te despertes a una hora intempestiva i t’has de tapar amb els llençols, perquè tens fred.

I, és clar, te n’adones que ja arriben els primers senyals... ja arriba, ja està aquí a prop... la tardor!

Jo, que sóc signe de foc, que sóc amant de l’estiu i tot el que l’envolta, sempre sento coses molt rares quan arriba la tardor. Ràbia de no haver aprofitat l’estiu tant com hauria, tristesa perquè els dies s’acurcen i la temperatura baixa, sorpresa perquè, una vegada més, l’estiu ha passat massa ràpid.

Enguany, però sent fins i tot certa il·lusió de què arribi la tardor. Per canviar. Per sentir noves coses. Per tornar a la realitat. Per rebre la pluja. També va bé un canvi. Un estiu etern seria probablement avorrit. (O igual no!).

És curiós, però, l’any passat vaig començar a pensar en la tardor un mes més tard que enguany, malgrat la pluja ja arribés per setembre. Però eren altres mars, altres illes, altres temps.

A la foto, la badia d'Alcúdia ennuvolada, diumenge passat, dia de platja i pluja.

“Geronimo Stilton. Regreso al Reino de la Fantasía” d’Elisabetta Dami

Ja vaig dir per aquí que el segon llibre d’aquesta trilogia ja m’esperava per ser llegit...

És, igual que l’anterior, un llibre per nins fantàstic, ple de dibuixos espectacular, que fa goig mirar i gaudir i molt entretingut. Com l’anterior, això de fer un llibre d’olors m’ha semblat totalment anecdòtic i, en aquest segon llibre, quasi una mica fora de lloc. En teoria el llibre feia olor a xocolata... sí, olor en feia però jo, com a gran amant de la xocolata, no hagués dit mai que fos xocolata...

En Geronimo Stilton, periodista del diari “El Eco del Roedor”, viatja de nou al país de la Fantasia (aquesta vegada degut a un empatxo d’espaguetis!). Allà ha de complir una missió molt clara: descobrir el secret de la felicitat. D’aquí el títol original del llibre Secondo viaggio nel regno della fantasia. Alla ricerca della felicità, del qual en la traducció s’han menjat la segona part… Curiós... Serà perquè titular un llibre “A la cerca de la felicitat” sona massa profund per nins?

De fet, a jo em va cridar bastant l’atenció que un llibre infantil tractés un tema sobre el qual s’han escrit milers de pàgines: Què és la felicitat? Com la podem trobar? Pels que encara no ho saben, lis recomano aquest llibre. És curiós, crec que els nins són capaços d’entendre i assimilar perfectament un llibre com aquest. Però quan es fan grans, la voràgine diària de la vida ordinària ens fa oblidar totes aquelles coses que hem après de petits i que realment poden ser de gran ajuda per la nostra vida adulta. Aquest llibre és un exemple: probablement seria més recomanable per adults que per nins. I igual que això molts d’altres temes com ara el reciclatge.

Quantes coses podríem aprendre dels menuts!

A sa Dragonera

Diumenge passat vaig canviar d’illa per unes hores i vaig pegar un bot a sa Dragonera.

Feia més de 10 anys que no trepitjava aquesta illa, que m’encanta mirar tant sigui des de terra com des de la mar, així que va ser tot un goig tornar-hi. Feia calor, molta calor, així que ja des d’abans d’arribar tenia descartat la pujada al far de na Pòpia: això convé fer-lo amb temperatures més baixes. Però el passeig fins al far de Tramuntana va ser molt agradable (i calurós) i les vistes molt maques, tal vegada no tan espectaculars com les recordava, però havia una mica de calima així que la costa nord de Mallorca no lluïa en tot el seu esplendor. Llàstima.

He d’admetre que Dragonera no m’atreu tant con Cabrera, que no la sent ni tan màgica ni tan increïble, però hi ha un parell de detalls que fan Dragonera per jo especial. Un és la peculiar història del Far Vell, construït a més de 300 m d’altitud al segle XIX i desmantellat només 60 anys després perquè quedava ocult freqüentment pels núvols i la boira. Que no és romàntic això? A jo em pareix totalment fascinant... Una altre cosa és l’exquisit llibre “Como bestia que duerme” de Camilo José Cela Conde on aquesta illa es converteix en un personatge més. I finalment, la seva peculiar història durant el darrer segle, quan va estar a punt d’acabar urbanitzada i, gràcies a una intensa campanya ecologista, es va evitar, acabant com a Parc Natural a l’any 1995. Sobre això, m’ha fer molta gràcia veure una foto antiga del port i comparar-la amb una molt semblant que vaig fer jo: no hi ha edificacions noves, ni ampliació del port ni res de res. Quin goig que després de tant d’anys les coses es mantinguin tan semblants.

M’agradaria tornar-hi, amb menys calor, per pujar fins a na Pòpia i per visitar la cova del Moro i descobrir molt més detalls d’aquesta illeta tan propera.

Ah, i vaig fer moltes fotos! En deixo un parell.

“Los hombres que no amaban a las mujeres” de Stieg Larsson

Poca cosa puc dir d’aquest llibre sobre el que ja s’ha dit tot. Un èxit brutal, tothom el llegeix o en parla (havent-lo llegit o no) o ha vist la peli. Jo ja feia un parell de mesos que el tenia però no m’acabava de decidir a llegir-lo. Havia sentit moltes coses: que l’autor havia mort abans de veure’l publicat, que era molt bo, que enganxava i no podies deixar de llegir-lo, que la protagonista femenina era molt peculiar. Però realment no tenia ni idea de què anava ni tenia cap tipus de referència sobre la història o sobre els personatges. I això és ben curiós: un llibre que és un gran èxit però que pots arribar a ell diguem que virginalment, sense saber-ne quasi res. I això és el millor que pot passar.

Aquesta primera part de la trilogia Millenium m’ha agradat molt, ho admeto. Un llibre que, efectivament, enganxa. Una història amb elements policíacs (la cerca d’una desapareguda 40 anys abans que desemmascara tota una sèrie d’esdeveniments terrorífics), econòmics (tota la part relacionada amb Wennerström), sentimentals (la peculiar relació triangular Mikael-Erika-home d’Erika i la relació de Mikael con varis personatges femenins–tot un crack aquest Mikael!), informàtics (les noves tecnologies juguen un paper molt important), sexuals,... Jo què sé, hi ha de tot en aquest llibre! I uns personatges ben interessants i tots ben peculiars, destacant, com no els seus protagonistes, el periodista Mikael Blomkvist condemnat per difamació i l’antisocial però molt intel·ligent hacker Lisbeth Salander. I un bon grapat de secundaris perfectament perfilats en una trama on tot acaba encaixant perfectament.

Sí senyor, m’ha agradat molt aquest llibre. Malgrat hi he trobat trossos amb un estil molt confús, fins i tot amb idees repetides en poques pàgines en una història que, crec jo, es podria haver contat en un parell de centenars de pàgines menys de les quasi 700 pàgines que té. No és que se m’hagi fet llarg, ni molt menys, però crec que a aquest llibre li ha faltat una bona revisió.

Com a curiositat, la traducció literal del títol suec original (“Män som hatar kvinnor”) és “Els homes que odien a les dones”. Un títol més encertat que les traduccions que circulen per aquí. Perquè una cosa és no amar a les dones i una altra cosa és odiar-les com fan alguns dels personatges masculins. Curiosament, el títol en anglès és “La noia amb el tatuatge d’un dragó” (“The Girl With The Dragon Tattoo”). Quina gràcia això dels idiomes.

Ja friso en llegir la segona part, que ja m’espera en un prestatge de casa. I la tercera, que encara he de comprar. Això sí, no penso llegir de què van. I també vull veure la peli. Jo, és que ho vull tot!

De mapes i visions bíbliques

Sempre m’han agradat els mapes i plànols.

De petita, tenia un atles mundial (que potser encara tenc) que mirava i mirava sense aturar. Només era sentir el nom d’un poble o una ciutat i, fos on fos, intentava trobar-lo en el meu atles. Això em provocava no poques frustracions perquè, òbviament, no tots el pobles del món apareixen en un atles escolar. El nivell de detall d’aquell atles era molt, molt variable. Havia països, sobre tot els europeus, amb un nivell de detall molt acurat, mentre que d’altres només hi apareixien alguns nuclis habitats. Fins i tot dins Europa havia una gran variabilitat: mentre que els països mediterranis estaven plens de milers i milers de noms, alguns països nòrdics (com ara Suècia) pareixien escassament poblats. Què frustrant era això de cercar el nom d’un exòtic poble suec i no ser capaç mai de situar-lo en el mapa!

Amb el pas del temps, aquest hobby es va tornar una útil eina: sense un mapa o un plànol sóc totalment incapaç d’orientar-me en un lloc nou, però amb un d’ells a les mans tot és molt més fàcil i manejable. Almenys no em perdo (o si em perdo, després em trobo!).

Per això m’encanta Google Maps i, en un altre nivell, Google Earth. M’encanten, m’encanten, m’encanten. M’encanta mirar els mapes i m’entusiasma mirar la visió satèl·lit damunt aquest mapes. Aquesta visió des de l’espai em pareix meravellosa, un complement perfecte als mapes, un punt de vista diferent, entre mapa i realitat. Quan he viatjat a un lloc desconegut, abans d’anar-hi he mirat una i mil vegades com són els carrers d’allà on vaig, a quina distància estan les coses que m’interessen o he de visitar i quina pinta té l’àrea que envolta el meu destí. Per suposat, també m’agrada veure amb visió “Google Maps” el meu entorn: ca nostra, la feina, la meva antiga escola... Oh, és un autèntic plaer perdre una estoneta cada cert temps mirant carrers i més carrers, llocs, paisatges coneguts i desconeguts des d’una perspectiva “google-earthiana”.

L’altra dia vaig trobar aquí per casualitat una curiosa iniciativa de The Glue Society: visualitzar com serien algunes escenes bíbliques (la Crucifixió, Adam i Eva a l’Edèn, l’arca de Noé, Moisès obrint la mar Roja) vistes amb Google Earth. Aquest montatge es diu"God’s Eye View” (vista a ull de Deu). Un gran nom per una gran idea i unes imatges genials.

“Hoy no me puedo levantar” de José María Cano y Nacho Cano

Volia començar aquest post dient “mai no havia anat a veure un musical...”, però una conversa amb la meva germana l’altre dia em va fer veure que no és veritat, perquè sí que hi havia vist un musical ja fa un temps: “Cabaret”. És curiós, però, com l’havia esborrat totalment de la meva ment. I perquè? No ho sé ben bé, tal vegada perquè no em va entusiasmar tant com m’esperava o perquè els actors que el protagonitzaven no em varen agradar massa.

Així que “Hoy no me puedo levantar” és el segon musical que vaig a veure però, sincerament, el vaig viure com si fos el primer. En primer lloc, perquè això d’anar al teatre no és una cosa que acostumi a fer, per tant cada vegada se converteix en tot un esdeveniment. I segon, perquè ajuntat amb la il·lusió d’anar al teatre estava les ganes de veure un espectacle on molt probablement (per no dir segurament) coneixia totes les cançons!

Perquè sí, i després de veure aquest musical ho puc confirmar, he crescut escoltant Mecano. La veu d’Ana Torroja, les melenes de Nacho Cano i la serietat de José Maria Cano estan presents en molts de records de la meva infantesa i adolescència. No vaig tenir la sort d’assistir a cap dels seus concerts, però tinc alguns dels seus discos i me sé moltes de les seves cançons.

I, en el musical, m’ho vaig passar pipa, així de simple. El públic estava molt animat, totalment bolcat amb l’espectacle i aquest va estar molt bé. Per lo vist algunes funcions del musical varen ser una mica diferents ja que hi ha actors que han fet diferents personatges al llarg de la gira i fins i tot a Palma mateix. Jo em quedo amb Anselmo (Carlos Benito) perquè m’encantava el personatge i amb Colate (crec que era Alex Forriols) perquè m’agradà molt com cantava (l’ovació que es va guanyar amb “No es serio este cementerio” va ser simplement BRUTAL i el pobre al·lot fent gestos a la gent perquè és callessin... va ser genial! Ho podeu veure aquí).

Però... és clar, qualque però ha d’haver! Idó... però... feia massa calor a l’Auditorium i als actors quasi no se lis entenia quan xerraven. Està clar que els micros no estan igualment equalitzats quan se parla que quan se canta, però si s’han de fer les dues coses... s’ha de fer bé! O era això, o era que parlaven massa ràpid... No ho sé. Està molt bé cantar bé i ballar bé (i fer les dues coses a la vegada encara millor) però també està bé poder entrendre als actors quan parlen...

Res, que m’ho vaig passar pipa, que hagués entrat una altra vegada per veure’l i que va valer la pena els (molt d’) euros que em vaig gastar per anar-hi.