Quan no sàpigues què dir, simplement digues "gràcies"

Dilluns vaig tenir un mal dia.

Al dematí, em va costar molt aixecar-me, com si les 7 hores de som no haguessin servit de res.

A la feina, vaig haver d’aguantar les frases típiques que em trobo cada vegada que torno d’un viatge: “Oh, ets per aquí?”, “Quant de temps!”, “Ja de tornada?”, “I ara on te toca?”, “Quina sort, tot lo dia viatjant!”.

El dematí no va millorar: moltes feines pendents que enllestir, correus per contestar i el personal que m’envoltava que no aturava d’interrompre’m o xerrar.

Una pressió absurda en el front m’impedia pensar i treballar amb fluïdesa. Seria la tardor, el temps, la tornada o que era dilluns. Jo què sé.

Una hora i mitja de reunió amb el nostre director, amb els companys interrompent i fent brometes absurdes. No són temps de bromes ni de parides, però n’hi ha que pareix que quan pitjor van les coses, millor s’ho passen. Quina falta de respecte.

Intentant acabar unes feines a partir de la feina d’altres companys, me’n vaig trobar errors i més errors. I corregint els errors dels altres, no feia la meva feina.

La tarda va millorar sensiblement: tota sola al despatx i amb la foscor ja instal•lada als carrers, vaig poder fer feina com a jo m’agrada, sense ningú xerrant als meus voltants, amb tranquil·litat i calma. Quasi m’he reconciliat amb la meva feina, quasi. Però el mal humor seguia allà. Amb el cap cansat, amb el cor cansat, amb la ment cansada. La impotència de mil feines per fer i cap suport per fer-les, la necessitat de ser forta quan, és clar!, hi ha moments que no puc ser forta i necessito que qualcú ho sigui per jo.

I així, en aquell moment de solitud i una certa sensació d’impotència, vaig decidir pegar un cop d’ull a alguns dels blocs que m’agrada mirar de tant en tant.

I me’n vaig trobar això.

I em va fer somriure.

I quasi em va fer plorar.

Perquè he començat a pensar motius pels quals donar les gràcies i he trobat molts, moltíssims! Venien al meu cap mil i un motius per donar les gràcies, per sentir-me agraïda per tot, per absolutament tot. Per tot!

Perquè, certament, no tenia motius, és clar que no!, per sentir-me així. Perquè tinc feina, casa, família i amics. Perquè si tinc un mal dia, crido a una amiga i me’n vaig a ca seva de vespre a sopar pizza amb els seus fills. Perquè estic envoltada de gent que em fa riure i em fa sentir-me viva. Perquè si els altres em demanen ajuda és perquè em veuen capaç de fer-lo. Perquè la gent és com és, cadascun de nosaltres, i és en aquesta diversitat on està la bellesa. Perquè la vida és curta i meravellosa. Perquè aquesta frase l’hauríem d’aplicar a tots i cadascun dels dies de la nostra vida, en tots i cadascun dels nostres moments. Perquè, si tots ho féssim, sempre, el món seria un lloc molt més agradable i feliç que el que avui dia és, i no empitjoraria com pareix que no atura d’empitjorar.

When you can’t think of what to say... just say “thank you”.

A la foto, un moixet al monestir Hrysoskalitissa, fa ja dues setmanes. De tornada a Creta. Amb immensa gratitud.

El final de la voràgine viatgera

Ara que la voràgine laboral viatgera ha arribat al seu final, és el moment de tornar. És el moment de descarregar i revisar fotos, organitzar la casa, reprendre el contacte amb els amics que, sense poder evitar-lo, has deixat una mica de banda en aquest mes i pico d’avions (14!), reunions i llocs nous. És el moment de tornar a la rutina, d’oblidar-te de fer i desfer maletes, de regar les plantes amb parsimònia en una horabaixa tranqui·la de diumenge, i de fer pa. És el moment de gaudir dels racons de la casa, de les converses amb la família i amics, de la rutina del despertador per anar a la feina. És el moment de recordar els viatges. I d’oblidar-los. És el moment de posar en marxa coses pendents, d’acabar feines que deixares a mitges abans de partir i de somriure recordant els moments feliços passats enfora. És el moment de continuar amb la vida, com si la vida (al menys una part d’ella) s’hagués aturat momentàniament, estant allà fóra.

Malgrat la gent no s’ho cregui, això de viatjar és dur. I és dur perquè quan viatges, una petita part dels llocs que has visitat queda aferrada al teu cor, com una espineta, que no s’anirà mai. I és dur perquè, de la mateixa manera, alguns bocinets del teu cor queden allà, als llocs on has estat, als llocs que has visitat i que has gaudit, als llocs que has fotografiat, viscut o simplement respirat. Perquè, sense adonar-te, passes a formar part d’aquells llocs, a l’igual que aquells llocs passen a formar part de tu.

A la foto (feta amb el mòbil), l’ona de Mundaka (Gipuzkoa) sota una immensa i sorprenent lluna vermellosa. I la reflex a casa.

Game over

S’ha acabat.

Tota la meva roba d’estiu, les meves faldes, els vestits, els calçons de diferent mesures, les camisetes de tirants, els banyadors,... Tot, absolutament tot descansa ja en dues maletes taronges, on romandran fins d’aquí uns quants mesos, uns llargs mesos.

S’ha acabat l’estiu, definitivament.

Perquè l’estiu no acaba quan arriba setembre, ni quan comencen les escoles, tampoc quan arriba la tardor, ni quan ets (ja sí) conscient de què serà el darrer bany de l’estiu. No. Perquè si obris l’armari i trobes faldes de colorins, sandàlies obertes, o quan en un calaix encara hi ha camisetes de mil colorins sense mànigues, encara hi ha esperances, encara pensen que un dia farà sol, bon temps i caloreta i te les podràs posar, una darrera vegada abans que el gris i fosc hivern arribi.

Però s’ha acabat. Definitivament.

Ara, el calaix dels banyadors s’ha convertit en el calaix dels barret, les bufandes i els guants. Ara, el calaix dels pijames s’ha quedat petit, perquè els pijames d’hivern ocupen molt més que els pijames i camisons d’estiu. Ara, quan obris els calaixos dels jerseis no trobes un arc de Sant Martí de colorins, sinó colors foscos, apagats, tristos. Colors de tardor. Colors d’hivern.

No me mal interpreteu, no és que no m’agradi aquesta època... Bé, a qui vull enganyar? No m’agrada aquesta època.

A l’estiu, tot és llum, color i calidesa. A l’hivern, tot és foscor, gris i fred. M’encanta la roba d’estiu. És igual si tens qualque quilo de més, el color de la pell, l’alegria de les teles, em fan pensar que tot em cau genial, meravellosament. En canvi, a l’hivern sempre tinc mala cara, els quilos pesen més que mai i no m’agrada la roba, no l’acabo d’entendre jo, la roba d’hivern.

El meu esperit minva una micona en aquesta època. No trobo motius per l’eufòria i només vull dormir, hibernar i sentir des del llit les gotes de pluja copejant a les persianes. Però ho hem d’assumir.

S’ha acabat.

La foto, feta dissabte passat a Elafonissi (Creta). Hi ha una manera millor d’assumir l’arribada de la tardor que tornant a Creta? Ja en parlaré, d’això.

Voràgine laboral viatgera

En plena voràgine laboral viatgera, me trobo a jo mateixa amb moltes ganes d’escriure, moltes fotos que triar i penjar, molts de moments per recordar que se succeeixen tan ràpidament que pràcticament no puc ni gaudir-los.

I com que no sé quan tindré temps d’escriure sobre tots els viatges i mostrar totes les fotos que voldria mostrar, he decidit fer un post viatger telegràfic per si un cas no trobo el moment de tornar a aquests viatges (o, simplement, passades les setmanes ja no considero adequat escriure sobre ells) i es queden en el limbe dels viatges sense comptar.

Vaig estar a Brussel·les, on tot d’una arribar me’n vaig anar a fer de turista, talment així:

 

Després, vaig passar dos dies a la Comissió Europea, com ja vaig dir per aquí. I aprofitant que era el meu primer viatge per aquelles terres, vaig quedar dos dies més per allà on, a part de retrobar-me (per segon pic aquest any!) amb el meu veïnat portuguès de la meva època cretenca, vaig aprofitar per visitar Bruixes, que és així de guapo:

Queda pel record una tornada en tren que va inspirar un relat del qual, tal vegada, ja n’escriuré un altre dia. I vaig seguint fent de turista:

I també vaig aprofitar per visitar el Museu de Ciències Naturals, massa enorme i complet per no esgotar a qualsevol, però amb una col·lecció de fòssils i de dinosaures simplement increïble:

En tornar, uns dies de feina, el darrer bany de la temporada i, de nou, agafant avions. Nou destí: Copenhage. I, tot d’una arribar, de nou fent de turista amb un passeig en barca pels canals, i la Sireneta vista des de l’aigua:

I unes hores passejant per un parc d’atraccions tan antic com meravellós:

Tres dies de curs, que va començar amb una graciosa visita de Victòria de Suècia:

I una darrera horabaixa de passeig al país de devora, Suècia, concretament a Malmö on vaig menjar, per primera vegada en la meva vida, ant.

I, per acabar el viatge, un passeig en bicicleta per fer unes cerveses.

Ah, on me durà ara aquesta voràgine laboral viatgera?

A la meva segona illa favorita d’aquest meu estimat Mediterrani. Creta. Sempre Creta.

On si no?

"La chica con pies de cristal" de Ali Shaw

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa: el vaig començar a llegir a poc a poc, delectant-me amb cada pàgina, amb els curiosos personatges, les criatures fantàstiques, els esdeveniments estranys, però a mesura que passaven les pàgines, sentia la necessitat de què acabés d’una vegada, d’arribar al final i tancar-lo, perquè no m’aportava gens, gens.

D’aquest llibre em va atreure molt la portada, el títol i la promesa de criatures irreals habitant un arxipèlag fred, llunyà, aïllat i tant tancat al continent com els seus habitants (cosa, per altra part, habitual en els pobladors illencs). Diminuts bous alats, meduses de mil colors, un estrany animal que transforma en albí tota la criatura que li mira als ulls. I una estranya malaltia que transforma els peus de la seva protagonista en vidre. Ah, i una història d’amor. Tenia tots, tots els ingredients perquè fos un llibre captivador i una història meravellosa. I, de fet, totes i cadascuna de les crítiques que he llegides posen el llibre a l’altura de la perfecció literària.

Però a jo m’ha decebut.

En primer lloc, no pots titular un llibre “La noia amb els peus de vidre” i després passar-te un terç del llibre jugant amb el misteri de quina estranya malaltia té la protagonista. No. Hem llegit el títol i sabem que té els peus de vidre. No hi ha misteri. Cap ni un.

En segon lloc, no pots permetre que la contraportada digui “Con esta fábula sobre el amor, bella, singular y exquisitamente triste”. “Exquisitamente triste”????? O sigui, que ja ens han contat el final. Quina putada. Ara, gran part del llibre ja no té ni sentit, perquè ja sabem com acaba (o no).

A més, no se li treu cap partit a tots aquests animalons estranys i fantàstics. Sí, apareixen, però només són personatges secundaris, que apareixen de tant en tant en la història, però res més. No en saben l’origen, ni el destí, ni la seva importància. Ni tan sols sabem què és el misteriós animal que transforma en albí tota criatura a la qual mira als ulls. Quina frustració.

I, finalment, és un llibre fred. Fred perquè és hivern, el paisatge està gelat, neva i tots els personatges (o quasi) estan ferits per amor. Amors sense correspondència, amors frustrats, amors impossibles. Oh, quina tristor.

Per jo, el millor del llibre és un personatge secundari: la filla del millor amic de Midas, el protagonista, de la qual ara mateix no recordo el nom (i no tinc el llibre a mà: estic a més de 2000 km del meu llibre...). Una al·lota llesta, però no només intel·ligent, sinó dotada d’una intel·ligència emocional que ja voldrien alguns dels adults del llibre. Llàstima que no tingui més protagonisme.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit per l’hivern.

Tal vegada, aquest llibre m’hagués agradat més llegit als 15 anys.

Tal vegada el que em passa és que necessito històries amables, amb finals feliços i no històries tristes que em fan pensar que les coses no sempre acaben bé.

Oh.

Avui, actualitzant des de Copenhage, on fa molt, molt de fred. Però no tant com a l’arxipèlag on es desenvolupa aquesta història.

En un dia de tardor qualsevol...

Talment avui.

À la Commission Européenne

Estic a Brussel·les, a una reunió a la Comissió Europea.

Em sent quasi important.

Quasi.

Juas!