{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Màgic

Hi ha un moment màgic, als caps de setmana.

No succeeix sempre, només de tant en tant.

És el moment en què et despertes a una hora intempestivament matinera per ser cap de setmana. Les set, les set i mitja.

Te despertes de cop i volta, totalment descansada. Has acabat la son. Fins aquí.

De vegades et fa ràbia. És cap de setmana, has d’aprofitar per dormir!

Però, per lo que sigui, el dia anterior t’has anat a dormir a una hora més que prudent. Les hores de són t’han cundit de manera espectacular. Ja n’hi ha prou, no vols dormir més.

I t’aixeques en el silenci de la matinada d’un dia festiu. Et fas un té. I te poses a fer qualque cosa inspiradora per a la teva ment totalment desperta: seus davant l’ordinador i comences a fer feina. Omplir la bibliografia de la tesi. Acabar una presentació que has de fer. O simplement escriure una estona.

De fons, el silenci dels carrers. I la teva música favorita. Repeteixes una i mil vegades qualque cançó que t’agrada (per exemple, aquesta).

I quan duus una hora o una hora i mitja així, te n’adones que has fet una feinada. I la has gaudida a tope. Te n’adones que tens gana. I que és moment de menjar qualque cosa.

Als carrers, comença haver moviment i renous.

El culet de té al fons de la tassa fa estona ja que està fred.

El moment màgic comença a desfer-se, a desaparèixer.

Has de tornar a la realitat del dia a dia sorollós i, massa sovint, mentalment bloquejant. Però saps que el moment màgic t’acompanyarà tot lo dia, tot el cap de setmana.

Somrius.

Encara ni són les deu.

Encara tens tot lo dia per davant.

A la foto, el delfí cretenc que m’acompanya damunt l’escriptori, dia sí, dia també, sigui un dematí màgic de cap de setmana o una horabaixa tranquil·la de festiu, com aquesta mateixa.

Incident

L’altra dia, en tornar a casa de la feina, vaig anar al balcó a veure com evolucionaven les meves tomatigueres i la maduixera.

I me’n vaig trobar amb això.

I me’n vaig emocionar tant, però tant, de veure les meves maduixes ja vermelles que vaig sortir corrent a cercar la reflex. Amb l’emoció la vaig agafar malament i se’n va caure a terra.

Ops.

Ops, ops.

A més, duia posat l’objectiu que més m’agrada.

Ops.

Ops, ops.

Ràpidament, la vaig agafar, com si agafar ràpidament una cosa que ha caigut a terra mitigués el mal que s’hagués pogut fer.

El resultat va ser aquest.

Dins la desgràcia, és lo menys dolent que podia passar: només se va rompre el filtre que duia, un filtre neutre que no serveix res més que per lo que va servir l’altre dia: per mitigar cops i protegir l’objectiu.

Missió complerta.

Ara he de comprar un filtre nou. No hem de jugar amb el destí!

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

29-M

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Una setmana

Fa un parell de diumenges, estava fent jo tesi a altes hores del vespre [*] quan vaig sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Em va parèixer renou de cargols (jo hagués dit “tornillos”) i vaig pensar que la cadira s’estava desfent. La vaig moure una mica, no vaig notar res estrany i vaig continuar, aprofitant el meu estat de concentració suprema.

Al cap d’una estona, vaig tornar sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Més cargols de la cadira? Mare meva, cauré en terra si se segueix desmuntant! I vaig decidir veure quan de cargols quedaven encara per caure.

Però, oh sorpresa, no eren cargols el que queien en terra, sinó que eren pecetes de la turmellera que podeu veure a la foto: s’havia romput!

Aquesta turmellera té una història, una història preciosa. Perquè és cretenca. O en realitat no. La vaig comprar un diumenge d’agost de 2008 a una illeta al sud de Creta, on vaig anar a passar el dia. Una illa d’aigües cristal·lines i arenes blanques. Un lloc màgic, preciós. I petat de gent. D’ençà aleshores, no me la he llevada, mai. O quasi mai. Tant per l’estiu com per l’hivern, la duc posada. Tant si estic per aquí com si estic de viatge. Aquesta turmellera va viure amb jo a Creta i ha compartit amb jo molts, molts de viatges. S’ha banyat en moltes aigües. Fins i tot ha tornat a Creta! Dues vegades! I ha aparegut en algunes fotos (com en aquesta i aquesta).

Vos podeu imaginar el xoc de veure-la rompuda, amb moltes de les seves peces escampades per terra. Així que la vaig arreglar, com vaig poder, a les tantes del dematí, la vaig arreglar i encara la duc, com si no hagués passat res.

Juas.

El que jo no sabia era que el fet de què la turmellera cretenca es rompés era un senyal, sí, un senyal d’advertència d’una setmana estranya, molt estranya.

I perquè ha estat tan estranya? Per vàries coses:

Menys de 24 hores després de rompre’s, vaig rebre un missatge inesperat d’un vell amic que feia molt, molt que no veia. Estava de visita laboral a la meva illa i em convidava a sopar. Va passar menys de 48 h per aquí, però retrobar-nos va ser curiós i divertit, amb un toc surrealista quasi almodovarià.

La setmana va continuar més o menys bé. Vaig voler matar a vàries persones a la feina, però no res diferent a lo habitual. Ah, això sí, el meu rellotge de polsera marcava l’hora bé quan m’anava a dormir, però quan m’aixecava, anava unes tres hores retardat.

Divendres vaig somiar que paria trigèmins. Però un es moria i no m’ho deien, així que jo pensava que havia tingut bessons. Nin i nina. Enormes, ja criats. Crec recordar que un xerrava i tot.

Dissabte vaig tenir una altra jornada de tesi intensiva, perquè no havia pegat ni brot en varis dies. Entre dos vespres sopant amb el vell amic i dos vespres cinèfils (“Casablanca”, ah, Casablanca! I “Como la vida misma”), no m’havia condit gaire. Així que em vaig passar tot lo dia amb la tesi. Ja de vespre, vaig decidir pegar-me una dutxa d’aigua calenta, ben calenta, per relaxar-me, desconnectar i dormir Quan estava totalment ensabonada, de cap a peus, l’escalfador d’aigua va deixar de funcionar. Dutxar-se un vespre fred de març amb aigua freda no és, ni mol menys, el meu mode ideal de passar un dissabte vespre.

Òbviament, diumenge dematí l’escalfador funcionava a la perfecció.

Diumenge dematí em vaig despertar, no sé perquè, a les 7. Genial, per un dia que puc dormir. Se m’havia acabat la son. Vaig internar tornar a dormir, però se m’havia acabat de totes, totes. Entre això i que sentia sorolls sospitosos de qualque veïna “passant-s’ho pipa”, vaig decidir aixecar-me. A les 7 i mitja. I posar-me a fer tesi.

Diumenge horabaixa, després d’un dia tranquil i sense sobresalts, el calendari que tinc penjat a la cuina va caure estrepitosament quan passava per davant seu.

I crec, juraria, que aquell diumenge vespre va passar qualque cosa més. Però no ho recordo. Quasi millor. Setmanes tan rares com aquesta són sorprenents. Però també esgotadores.

A la foto, la meva turmellera, estirada damunt les rajoles com una serp qualsevol.


[*] I tan altes! Com que ja era dilluns! Però dilluns el tenia lliure i em sentia culpable de dur quatre dies gaudint de la platja, el sol i els amics i de no avançar res en la tesi interminable.