"Los hijos del emperador" de Claire Messud

Vaig llegir sobre aquest llibre anant a un viatge, el vaig comprar tornant del mateix viatge i l'he acabat tot d'una arribar d'un altre viatge. Així i tot, no és un llibre gens viatger, quasi tota l'acció té lloc a Nova York.

Havia llegit coses molt bones sobre aquest llibre i supós que per aixó m'ha decebut una mica. El pitjor és que va arribar un punt que no podia aturar de llegir, que em feia falta sabre què passava amb na Danielle, na Marina i en Julius i amb tots els personatges secundaris que els enrevoltaven. El trio protagonista són de classe alta i la seva principal preocupació és l'èxit, més social que laboral o familiar. Dels tres, la meva favorita és na Danielle, fa feina en una cosa que l'agrada, és independent i pareix que té clar el que vol a la vida. És una dóna forta, però al final es descobreix la seva debilitat: s'enamora de qui no hauria amb tot el que això dur. Na Marina és la filleta guapa d'un famós escriptor, pareix la més perduda però a la fi, com tothom, troba el seu camí. I en Julius, je, je, és el personatge més bohemi, un gai mig loca, bastant pedant per jo que no sap ni qui és ni què vol. És curiós, crec que el llibre no m'agradat massa, però record els personatges amb carinyo! Passen moltes coses en els messos en els que trancorr el llibre, coses marcades de manera molt clara pel 11-S que tant influeix en tots els personatges.

Els secundaris formen una bona colla que complementa als protagonistes la mar de bé. En Ludo un australià que arriba a NY amb ganes de mejar-se el món; Bootie, el cosí de na Marina, per jo el personatge més extravagant i estrany; els pares de na Marina i na Danielle, amb el paper més o manco clau que tenen en la història.

El millor: personatges que canvien, evolucionen casi sense adonar-se'n i, de cop i volta, tot és tan diferent i igual alhora.

El pitjor: m'han parescut una mica pedants tots els personatges, m'ha passat una mica com amb els protas de la peli "Los lunes al sol". Em feien ganes de donar-lis dues bofetades i dir-les: espabilau-vos! Que mentre estau aquí sospirant pel que podríeu ser o fer la vida continua allà defora...

Ahir vaig comprar un llibre nou en el Carrefour, no ho vaig poder evitar, però de butxaca que quan t'has hipotecat no pots fer ja barbaritats. Però crec que abans em llegiré un altre que hi ha per casa... això sí, si els antibiòtics i la faringitis em donen un respir i puc llegir una mica enlloc de dormir com una porqueta al sofà.

Sor Tomaseta... on sou?

Enguany, la colcada de la Beata se va caracteritzar per un fet bastant material: no havia recompensa econòmica pels participants. Malgrat aixó, enguany crec que va ser l'any que més balladors vàrem dur amb la nostra agrupació.

Vist desde dedins, em va parèixer una colcada més pobre i poc nombrosa que altres anys. Pel contrari, part del públic present em va garantir que havia estat molt igual que sempre. Això sí, de companys xeremiers en vaig veure ben pocs! No ho sé. Jo no m'ho vaig passar massa bé, tothom s'aturava a saludar i allò era un cristo. El passeig de rigor, la sonada/ballada davant les autoritats i cap a cases.

Però sempre va bé treure a passejar el vestidet de pageseta i bufar una estona...

La foto, feta per na Malén amb la meva càmera, mostra alguns dels companys ballant al començament de la colcada.

Avió, vaixell, cotxe... i faringitis

De la meva darrera excursió (laboral) per terres catalanes, me'n duc un parell d'imagtes i bastantes sensacions.

Cadaquès sempre és un regal pels ulls i no diguem el Cap de Creus. No me'ls cans de mirar, en tornaria sempre. Hi ha un castell per allà, adalt de tot d'una roca que em fascina. El vaig (mal) fotografiar, però la foto no li fa justícia. El peix, les gambes dins una caixa a qualsevol llonja em fan sentir com a casa.

Sensació de mareig, sensació d'aire a la cara, un llit després de maldormir durant dos dies, les ones pegant cops a la barca, les pinzes d'un escamerlà a la pell, cremar kilòmetres i kilòmetres, trobar coneguts, quatre rialles, feina dura però ben feta. Les poques hores que vàrem passar a Port-Saint-Louis-du-Rhône (França) són una anècdota més. Me'n dut tot això d'aquest viatge, però sobre tot una faringitis de campeonato que em fa sentir k.o.

La foto, feta meva, és a Cadaquès.

Llocs històrics

Quan et trobes a un lloc històric, moltes coses poden passar pel teu cap, moltes preguntes, incògnites, curiositats,... Qui va viure aquí, qui va morir, qui va ser feliç,... Pots arribar sentir coses molt variades. Malgrat sigui un lloc inerte, els segles i segles d'història i vida els pots notar vius... És com si cadascuna de les milers d'ànimes que han passat per allà hagin deixat una minúscula porció d'elles mateixes i, al llarg de milers d'anys i milers d'ànimes, aquell lloc tingués la seva pròpia identitat, la seva pròpia ànima com a suma de milers de bocinets... Això és almenys el que m'ha passat a jo de vegades (p.ex. al Coliseu de Roma).

A l'Acròpolis d'Atenes, on vaig estar ara fa cosa d'un mes, me'n vaig plantejar moltes preguntes... part d'elles fruit de la meva ignorància històrica (i de la poca informació que hi havia allà). Quin va esser l'ús original, quins varen ser els usos posteriors, ha estat sempre així de sec o hi havia arbres i flors, qui la va destrossar,... Però una altra part fruit de les meves bogeries. Per què hi ha tanta de gent si és tan prest, perquè hi ha tantes grues, quines d'aquestes pedres són originals, perquè m'han cobrat l'entrada completa si els museus (l'antic i el nou) estan tancats, què és aquel globus que tenen allà en mig, per què no m'han donat un miserable tríptic... Però sobre tot... Per què no puc tocar cap pedra i perquè no puc entrar al Partenón...

No, no se poden tocar les pedres i no, no se pot entrar ni al Partenón ni a cap temple, per no poder entrar, no se podia entrar ni al museu! Tal vegada per això l'Acròpolis me va parèixer un lloc mort, tan sols una escultura allà enmig penjada, una joia que pots mirar d'enfora però no et pots atracar per por que es rompi. Vaig sentir aquesta sensació a tots els llocs històrics on vàrem anar, a tots els temples i per tot arreu. La ciutat pareix que està viva només a les tabernes. Les pedres estan mortes. Només va haver un lloc on vaig sentir la pedra vida allà a Atenes, curiosament al Forum romà... Allà, ben enmig de les columnes, pissant les rajoles, tocant (ben d'amagat!) la pedra, vaig sentir la pols dels milers d'ànimes que les trepijaren abans que jo...

Pocs dies després, coses que passen, vaig tenir l'oportunitat de visitar les ruïnes d'Empúries, a Girona. Allà hi ha dues ciutats, la grega i la romana. Va ser increíble trepijar les pedres i poder tocar-les! Les ciutats estaven vives! Passejant per mig d'un pati d'una casa grega i d'una casa romana, vaig tornar a sentir la pedra viva. Quasi podia sentir el renou dels nins passant per damunt la fonteta d'una de les cases i sa mare cridant "Puellae, quitatum fuentae jo dixit!!" o com fos que es digués "Nins, vos he dit que no heu de jugar a la font!".

No m'agraden els llocs històrics morts.

Les fotos, fetes meves, són de l'Acròpolis d'Atenes i d'una casa romana a Ampúries (Girona).

Estudiad...

"Estudiad como si fuérais a vivir eternamente; vivid como si fuérais a morir mañana"
(San Isidoro de Sevilla)

Una tempesta o tornado o el que fos...

Aquell cel ple de tonalitats infinites es va transformar en una de les tempestes més impresionants dels darrers anys...

Va fer sol al migdia, però en tornar a la feina després d'haver dinar, el cel tenia una estranya tonalitat entre entre gris i groguenca. Era estrany, no es veien núvols ni res, només un cel gris, compacte, estrany.

Poc a poc, núvols foscos s'atracaven: s'apropava una bona... I, sobtadament, es va fer de nit, nit tancada, només il·luminada pels llamps, impresionants. I vent, molt de vent. De sobte, no es veia res des de la finestra, tan sol les branques dels arbres doblegant-se... Tancar finestres i comprovar que tothom està bé. Els mòbils no funcionaven, la llum parpellejava, el vent bufava més i més fort. Un cel groguent en mig de la tempesta. Gent que arriba xerrant d'arbres caiguts, el trànsit colapsat,...

Ferits i danys materials, cap mort, almenys de moment, perquè hi ha un ferit greu i un altre crític. Diuen que potser hi havia un tornado, o potser més. El que està clar és que va ser qualque cosa més grossa i forta que la "gota freda" habitual o inclús que els caps de fibló que de tant en tant ens visiten.

Hem sobreviscut. La ciutat, greument ferida, intenta recuperar la normalitat. Normalitat? La piscina on el dia abans vaig nedar, està destrossada... quan podré tornar? Ni se sap... Un transtorn sense dubte mínim per tot el que ha passat.

La foto, feta meva, minuts abans que tot començàs.

Un cel ple de tonalitats infinites

La llum de després de la pluja és increïble. L'atmòsfera, de tant neta, pareix nova. Defineix millor els contorns i dóna una vitavilitat sorprenent als objectes habituals.

Avui, la ciutat enfosquia davant la llum matinera. El cel, fosc, ple de tonalitats infinites entre el blanc i el gris, passant per tons blaus i marronosos, deixava passar raigs de llum matinera, pura, neta, nova i deixava endevinar un cel encara més blau que l'habitual, amagat allà darrera. Les faroles apagades, contribuint a la foscor ciutadana, es deixaven enganar per aquesta llum indirecta. Pareixia que l'il·luminador habitual de les nostres escenes diàries havia partit i, en el seu lloc, gaudíem del privilegui d'un Aguirresarobe(1) especialment inspirat.

Plourà, supós...

(1)http://es.wikipedia.org/wiki/Javier_Aguirresarobe