El call jueu

Uns dies abans de les meves vacances inesperades, vaig fer una visita guiada al call jueu de Palma.

Poca cosa puc contar d’aquesta visita. Sincerament, el guia no em va agradar massa: es veia que sabia molt però pressuposava que nosaltres també sabíem molt, així que el passeig era quasi més un joc d’endevinalles.

En qualsevol cas, passejar pels carrers de Ciutat un diumenge horabaixa, aprendre coses noves (així mateix qualque cosa vaig entendre) i gaudir de tirar fotos sempre és un plaer.

Als taxistes de l'aeroport de Palma

Benvolgut senyor taxista:

No sé el seu nom i vostè tampoc no sap el meu. No importa, des del primer moment en què les nostres mirades es varen creuar, tot dos vàrem sabre que la nostra seria una relació tortuosa. Perquè recordo perfectament la seva cara quan em va veure: fàstic, decepció i bastant, què dic, molta mala llet. No només era jo una jove que no tenia pintes d’estrangera que ve a passar uns dies a un indret perdut de la nostra illa, sinó que ni tan sols duia cap maleta grossa que ficar al maleter i, per tant, un altre extra que ja sabia que es quedaria sense cobrar. Asseguda darrera seu vaig veure perfectament com bufava i negava amb el cap quan li vaig dir el destí del meu viatge: Palma. Exacte, les seves sospites s’havien complit: hores i hores d’espera a l’aeroport per a una ridícula curta carrera fins a Ciutat.

Suposo que el viatge va ser tan desagradable per vostè com per jo: vostè, no sé si ho recorda, no aturava de bufar i negar amb el cap mentre que jo, amagada darrera seu, només pregava quan viatjàvem per l’autopista a una velocitat bastant superior a la permesa legalment. “Només faltaria que ara ens matàssim en un accident”, pensava jo. Justícia poètica, li diuen. Els carrers de Ciutat eren per vostè un circuit de fórmula 1 i, emulant a un Fernando Alonso en els seus millors moments, vàrem arribar al nostre destí en un temps rècord.

Sí, sí, ja sé que vostè viu d’això. Que vostè es va passar hores i hores esperant una carrera decent i que la meva aparició li va arruïnar el vespre. Però, què vol que li digui? Òbviament, no li explicaré els meus motius per agafar un taxi. Com pot suposar, els clients no ens hem de justificar davant vostè, o almenys no ho hauríem de fer. Ningú no li ha d’explicar que agafa taxi perquè està rebentat d’estar fóra de casa en reunions esgotadores, o perquè té molta presa per arribar a veure a un familiar que està morint, o perquè és un viatge de feina i li pagaran, o perquè està ansiós per re encontrar-se amb un antic amant del qual fa anys no sap res o, encara més simplement, perquè se pot permetre un luxe així. No, no senyor, ningú no li bufa ni nega amb el cap, ni el fa sentir incòmode, ni fa perillar la seva vida incomplint la normativa viària i, a més, li fa pagar per això. És curiós mai no havia pagat per sentir-me maltractada.

I què passa amb la imatge que donen a la gent que ve de fóra? Fa no tant, uns companys peninsulars que venien a una reunió em varen relatar, més espantats que indignats, el sermó que lis va amollar el seu taxista de camí de l’aeroport a Palma. Que si és una vergonya que lis hagin enganat així, que Palma és una ciutat horrible, que haurien d’anar a passar les seves vacances ben enfora de la ciutat,... Ells, ja dic, bastant espantats amb aquest sermó (probablement ni tan sols improvisat), no varen poder explicar que ells estaven fent, ni més ni menys, el mateix que el senyor taxista feia: la seva feina.

Res més. Espero que tingui més sort en les seves pròximes carreres i, sobretot, esper que jo mai més no hagi de menester els seus serveis. Pot estar ben segur que faré tot el possible perquè així sigui.

Atentament,

Mar illenca

Gira-sols

Hi ha qualque cosa més trista que un camp ple de gira-sols morts?

Probablement no.

Ja de tornada a la mar illenca, amb moltes coses per escriure, moltes feines per fer i molts de plans per confirmar.

La foto, feta fa un parell de dies, als vessants del volcà Croscat, a la Garrotxa gironina.

Una setmana de bojos

Hi ha setmanes estranyes, com aquesta. Setmanes rares, estranyes, de bojos, que saps més o menys com començaran però no saps mai com acabaran. Aquesta en particular se m’ha fet tan llarga i ha hagut tantes coses, que em pareix que han passat mesos.

Una setmana que va començar amb un estrès laboral brutal i que acaba amb unes vacances inesperades. Sorprenentment, em trobo escrivint aquestes línies per terres gironines. Si qualcú m’ho diu fa set dies, no m’ho crec!

Quina setmana...

A la foto, posta de sol sortint de Barcelona, fa unes poques hores.

Ja arriba...

Tot comença un dia que te’n vas a la platja i has de fugir d’ella sota la pluja.

I l’endemà, quan mires per la finestra i et trobes el cel molt ennuvolat, penses “Tornarà ploure?”.

Després, un vespre, te despertes a una hora intempestiva i t’has de tapar amb els llençols, perquè tens fred.

I, és clar, te n’adones que ja arriben els primers senyals... ja arriba, ja està aquí a prop... la tardor!

Jo, que sóc signe de foc, que sóc amant de l’estiu i tot el que l’envolta, sempre sento coses molt rares quan arriba la tardor. Ràbia de no haver aprofitat l’estiu tant com hauria, tristesa perquè els dies s’acurcen i la temperatura baixa, sorpresa perquè, una vegada més, l’estiu ha passat massa ràpid.

Enguany, però sent fins i tot certa il·lusió de què arribi la tardor. Per canviar. Per sentir noves coses. Per tornar a la realitat. Per rebre la pluja. També va bé un canvi. Un estiu etern seria probablement avorrit. (O igual no!).

És curiós, però, l’any passat vaig començar a pensar en la tardor un mes més tard que enguany, malgrat la pluja ja arribés per setembre. Però eren altres mars, altres illes, altres temps.

A la foto, la badia d'Alcúdia ennuvolada, diumenge passat, dia de platja i pluja.

“Geronimo Stilton. Regreso al Reino de la Fantasía” d’Elisabetta Dami

Ja vaig dir per aquí que el segon llibre d’aquesta trilogia ja m’esperava per ser llegit...

És, igual que l’anterior, un llibre per nins fantàstic, ple de dibuixos espectacular, que fa goig mirar i gaudir i molt entretingut. Com l’anterior, això de fer un llibre d’olors m’ha semblat totalment anecdòtic i, en aquest segon llibre, quasi una mica fora de lloc. En teoria el llibre feia olor a xocolata... sí, olor en feia però jo, com a gran amant de la xocolata, no hagués dit mai que fos xocolata...

En Geronimo Stilton, periodista del diari “El Eco del Roedor”, viatja de nou al país de la Fantasia (aquesta vegada degut a un empatxo d’espaguetis!). Allà ha de complir una missió molt clara: descobrir el secret de la felicitat. D’aquí el títol original del llibre Secondo viaggio nel regno della fantasia. Alla ricerca della felicità, del qual en la traducció s’han menjat la segona part… Curiós... Serà perquè titular un llibre “A la cerca de la felicitat” sona massa profund per nins?

De fet, a jo em va cridar bastant l’atenció que un llibre infantil tractés un tema sobre el qual s’han escrit milers de pàgines: Què és la felicitat? Com la podem trobar? Pels que encara no ho saben, lis recomano aquest llibre. És curiós, crec que els nins són capaços d’entendre i assimilar perfectament un llibre com aquest. Però quan es fan grans, la voràgine diària de la vida ordinària ens fa oblidar totes aquelles coses que hem après de petits i que realment poden ser de gran ajuda per la nostra vida adulta. Aquest llibre és un exemple: probablement seria més recomanable per adults que per nins. I igual que això molts d’altres temes com ara el reciclatge.

Quantes coses podríem aprendre dels menuts!

A sa Dragonera

Diumenge passat vaig canviar d’illa per unes hores i vaig pegar un bot a sa Dragonera.

Feia més de 10 anys que no trepitjava aquesta illa, que m’encanta mirar tant sigui des de terra com des de la mar, així que va ser tot un goig tornar-hi. Feia calor, molta calor, així que ja des d’abans d’arribar tenia descartat la pujada al far de na Pòpia: això convé fer-lo amb temperatures més baixes. Però el passeig fins al far de Tramuntana va ser molt agradable (i calurós) i les vistes molt maques, tal vegada no tan espectaculars com les recordava, però havia una mica de calima així que la costa nord de Mallorca no lluïa en tot el seu esplendor. Llàstima.

He d’admetre que Dragonera no m’atreu tant con Cabrera, que no la sent ni tan màgica ni tan increïble, però hi ha un parell de detalls que fan Dragonera per jo especial. Un és la peculiar història del Far Vell, construït a més de 300 m d’altitud al segle XIX i desmantellat només 60 anys després perquè quedava ocult freqüentment pels núvols i la boira. Que no és romàntic això? A jo em pareix totalment fascinant... Una altre cosa és l’exquisit llibre “Como bestia que duerme” de Camilo José Cela Conde on aquesta illa es converteix en un personatge més. I finalment, la seva peculiar història durant el darrer segle, quan va estar a punt d’acabar urbanitzada i, gràcies a una intensa campanya ecologista, es va evitar, acabant com a Parc Natural a l’any 1995. Sobre això, m’ha fer molta gràcia veure una foto antiga del port i comparar-la amb una molt semblant que vaig fer jo: no hi ha edificacions noves, ni ampliació del port ni res de res. Quin goig que després de tant d’anys les coses es mantinguin tan semblants.

M’agradaria tornar-hi, amb menys calor, per pujar fins a na Pòpia i per visitar la cova del Moro i descobrir molt més detalls d’aquesta illeta tan propera.

Ah, i vaig fer moltes fotos! En deixo un parell.