Creta

Què puc dir de Creta que no hagi dit ja?

Fins i tot aquesta frase ja la vaig escriure fa més d’un any i mig.

Tornar-hi ha estat un regal, una sorpresa. Una mescla de felicitat amb un puntet d’enyor no per inesperat fàcilment assimilable.

Tornar a Creta és tornar a casa. Els dies que vaig estar a Creta (fa ja més d’un mes) vaig descobrir moltes coses noves, d’aquesta illa i de jo mateixa.

De Creta he descobert una capital amb una alegre vida nocturna, que a penes coneixia. I uns paisatges nous i fabulosos que fins ara només intuïa.

De jo mateixa he descobert que la jo cretenca era diferent a la jo actual. Ha estat un cop dur descobrir això. La jo cretenca era una persona forta, valenta, coherent, independent, lluitadora. La jo actual no pot menys que admirar i enyorar aquella jo cretenca. N’estic orgullosa, però no sé què ha passat amb ella. La he intentada re-trobar, però no estic segura d’haver-lo aconseguit.

També he pogut redescobrir llocs, paisatges, aromes, gents, menjars i sensacions que ja creia oblidats, o almenys que estaven adormits i mig esborrats de la meva memòria.

I, lo més meravellós de tot, és que sé que sempre em quedarà Creta. Quan vaig arribar, pareixia que només feia dos dies que havia partit. I sé que, si qualque dia hi torno (cosa que espero), em passarà lo mateix. I si no hi torn, no passarà res, perquè Creta ja forma part de jo, o jo d’ella. I, cregueu-me, això em passa a molt pocs llocs.