De ginkgos... i molt més!

Tot va començar fa cosa d’un mes o mes i pico. Entre viatge i viatge, me’n vaig adonar que les fulles del major (en edat, que no de mida) dels ginkgos del meu bosc s’estaven tornant grogues. Talment així:


No li vaig donar massa importància, perquè anava de bòlid fent i desfent maletes, preparant reunions i organitzant-me les darreres setmanes de l’any.

En tornar del darrer viatge, la qüestió era inevitable: les fulles del meu ginkgo favorit estaven grogues. Què passava? Falta d’aigua? D’aliment? No ho sabia i no ho pareixia. Vaig passar dies i dies observant-lo, cuidant-lo, mirant-lo i menjant-me el cap fins que, sobtadament, un vespre, un llumet se’m va il·luminar al cap, i vaig recordar aquesta imatge d’un any anterior (que ja vaig publicar aquí), dels pares del meu ginkgo.


I ho vaig tenir clar: el meu ginkgo no tenia cap problema, al contrari, el meu ginkgo ja era tot un arbre, tot un arbre CADUCIFOLI! I, per tant, ja era suficientment gran i adult com per fer el que tots el arbres caducifolis fan durant l’hivern: perdre les seves fulles. Talment així:

Oh, quin alleujament[*]! El meu ginkgo favorit no estava morint!

Ara tinc dos ginkgos més perdent les seves fulles que s’han tornat grogues, però no estic preocupada, sinó feliç de veure lo bé que creixen els meus nins.


I tinc una tomàtiga!


I l’orquídia comença a créixer!


I la planta de mini-pensaments no està tan morta com semblava!


Malgrat allà defora la temperatura és baixíssima i hi ha neu a les muntanyes, ja es comença a ensumar la primavera...

[*] Jo hagués dit “quin alivi”