Fills

Un altre anunci que m'agrada. La versió llarga.

Gallegs

Jo no escriuré sobre el xiquixiqui (m'ho vaig perdre, era de sopar i de marxeta viguesa!), ni sobre el genial dia que he tingut avui (massa cansada per explicar-lo, haurà d'esperar!), només una anècdota de l'altre dia.
Divendres. 8:20 del dematí. En un autobús de línia qualsevol a la ciutat de Vigo. Conversa meva amb el conductor.
- Bos dias! Perdone, esta linea, ¿mañana sábado qué horario tiene?
- ¿Mañana? Cada media hora.
- Y ¿sobre esta hora pasará?
- Hombre... no sé... tal vez sí... o un poquito antes... o un poquito después...
O igual ni passa, no? Au, els tòpics, què reals què són!
La foto, del sireno de Vigo, molt a prop d'on va passar això... El bus va passar un poquito antes, així que vàrem haver de canviar de línea i agafar un bus que va passar un poquito después.

Ja tenc data...

... per partir cap a altres terres, cap a altres mars, cap a altres illes.

I queda poc, molt poc! Menys de dos mesos! Encara no tenc allotjament, ni res preparat, és clar!

Així que avui queda inaugurada una nova etiqueta "creta". Així, en minúscules, perquè totes les etiquetes estan en minúscules i no vull que desentoni.

Mentrastant, encara per terres vigueses. Tal vegada hauria de dir per aigües vigueses, no perquè estigui a la mar, sinó perquè plou, plou i plou dia sí i dia també. D'aquí una estona, sopar de grup. Esper que estigui bé, però em fa molta peresa xerrar/escolar tot lo dia en anglès... Demà lliure!

La foto la he treta d'aquí.

Nyam, nyam

Perquè les quelis tenen un gust diferent fóra Mallorca?

Qualcú ho sap?

Que què són les quelis? Les quelis són a les galetes d'oli lo que el danone és al iogur! :)

Una cosa bona, bona, que fóra Mallorca no pareix tan bona, bona.

Viatjant

Viatjar sense ganes de viatjar. Aeroport. Almenys no hi ha massa coes. Ni a facturació ni a control. Blauet que decideix no funcionar. Ahir el vaig carregar. Què li passa? Gent i més gent. Oh no!, porta sense fingers. Avui toca autobús. Un altre pic. Un euro cinquanta per un aigua. Avió petit. Entrada per darrera, què estrany. Penúltim seient. Una mica claustrofòbic. No volia finestra. Però és que la visió de la finestra són les turbines a uns pocs cm del vidre. Sí, claustrofòbic i sorollós. No veig res. Sé que defora plou perquè els vidres estan banyats. El capità anuncia un retard de 5 minuts que es transformen en 30. Llegeix. Sobre amor. Una mica empallegós. Renou i més renou. Me’n recorda als vaixells. Als pesquers, quan dormia devora el motor. No veus res, només sents. Sents les ones, sents el renou. Aquí només sent renou i renou. Ja hem sortit? Estam volant? No, encara som a terra. I a la fi, sortim. Una mica de moviment. No veig res defora, només la turbina (se’n diu així?). Llegeix. Llegeix. Baixam. Ja arribam. Amb retard, és clar. Sortim, a la fi! Aquesta vegada sí que tenim finger. Uff, ja som a Barcelona!

Dues hores, dures hores per un aeroport i amb un portàtil a l’esquena. Quin fàstic. Primer, banyo. Caminar. Una telefonada. Un sms. Tothom menja gelats. Jo en vull! Després tenda de llibres i varis. Moltes temptacions: un llibre que em crida l’atenció, un bolso de mil colorins, un quadern que ja fa uns viatges que em fa ullets, revistes roses, revistes de cases, gelats. Al final, compr el quadern i un gelat. Hm. Magnum double chocolat. No reb resposta del sms. Em seg. Hm, el gelat és massa xocolater i empallegós (com el llibre), m’encanta. Se’m desfà. Supós que duc xocolata per tot. Escolt música amb el portàtil (què deu tenir, en Blauet?). Escric això. Porta 32. La meva porta. Una coa enorme, però per un altre vol. Em queda una hora per aquí...

Quasi una hora de retard. Finger. Oh, no, supós que li he caigut malament a la de facturació: de nou penúltima filera. De nou vistes a la turbina. Així i tot, no em pareix tan claustrofòbic com el vol anterior. Vol llarg. Renou, molt de renou. Llegeix. Encara sobre amor i més amor. Ja arribam. Baixam. Plou. No hi ha finger. Autobús. Resposta al sms: el meu taxista habitual té millors plans. Esperar la maleta. Perquè ajunten varios vols en una mateixa cinta? Ui, allà ve. Yupi! Està banyada. Plou, és clar. Surt. Pas d’autobús, és tard i plou. Taxi. Cap a l’hotel. Plou. L’hotel és petit, minúscul diria jo. El recepcionista molt sol·lícit. Massa, per jo. Habitació. Petita, nàutica. Wifi gratis. Yupi! Una telefonada. Un sms. Dutxeta ràpida, una mossegada a qualsevol cosa. Una mica de tele. Una mica d’internet. Defora plou, i molt. On és ara el micro-clima viguès? Bona nit!

... el futur

En aquest temps estanys, de catàstrofes naturals i provocades, mirar la televisió per passar una estona se’n sol tornar un terrible exercici d’assimilació de notícies dolentes. Per això, s’agraeix que alguns anuncis publicitaris t’entrin pels ulls i siguin visual i conceptualment agradables. El de menys és què anuncia i si qui ho anuncia compleix el que diu, però el darrer anunci de Repsol me pareix un dels més atractius dels darrers temps. I això, repeteix, en aquests temps en què hauríem de reflexionar de tantes coses, arriba com un alè de vent fresc. Ja reflexionarem un altre dia.
Mentrestant, prepar la maleta... De nou cap a terres gallegues.

Carrers

L'altre dia me va sorprendre una notícia al diari: el canvi de nom de més de 100 carrers de Ciutat, alguns d'ells encara vinculats al règim franquista. La notícia, des d'un punt de normalització històrica (per dir-lo de qualque manera) me pareix molt bé, malgrat els inconvenients que suposarà pels veïnats un canvi d'aquest tipus, almenys en els primers moments. Però llegint el nom dels nous carrers, la veritat és que m'ha fet ganes de mudar-me a alguns d'ells! Vet aquí un llistat de carrers amb nous noms on m'agradaria viure només pel nom que duen: carrer de George Sands, de Mary Stuart Boyd, de l'Olivera,de la Roca, de Frida Kahlo, del Geòleg Guillem Colom, de Guillem d'Efak, dels Cartògrafs Oliva, de Rei Marti (el rey de la cama??), de Cartago,... Però, d'aquests nous crec que els que més m'han agradat són aquests: carrer de George Orwell i carrer de l'Hort dels Puputs.

Per sort o per desgràcia, el carrer on visc no canviarà de nom. També és un nom propi, el d'un mossèn lingüista, creador del més important diccionari de la nostra llengua. Pot ser el nom no m'entusiasma (duc massa temps escoltant-lo) però, ben pensat, tampoc no em desagrada viure a un carrer amb el nom d'una persona així.

"Mi novio es un ladrón" de George Gallo

No m'agrada gens anar al cinema a la sessió de les onze del vespre i molt menys si és divendres: me mor de son. Però per estranys motius que no venen al cas, vaig acabar anant a aquesta sessió (tortuosa, per a jo) a veure la darrera peli de Meg Ryan i Antonio Banderas.

Com moltes vegades, m'agrada molt més el títol original: “My mom's new boyfriend” que la traducció. Quadra molt més amb la peli (enfocada des del punt de vista del fill i no de la mare) i no te diu tant de la trama com el títol castellà. Però què hem de fer, els traductors són així (per cert, qui decideix la traducció dels títols de les pel·lícules?).

Si juntam el títol en castellà i el títol en anglès, ja tenim la trama completa. Què més puc dir? Mare amb molt de parelles variades, fill responsable que vol una parella estable per la mare, desconegut sexy que sedueix a la mare i no és el que pareix,... És entretinguda, vaig riure una estona i té trossos que estan bé. Però tenia molta son i, si no em vaig dormir, va ser de pur miracle.

No tornaré al cinema a aquestes hores, ni en divendres!

Los libros...

"Los libros están para recordarnos lo tontos y estúpidos que somos" (Ray Bradbury, "Farenheit 451")

“Memorias de Idhún III. Panteón” de Laura Gallego

Feia molt que no escrivia sobre llibres. I no és perquè no hagi llegit, sinó perquè llegir un llibre de 942 pàgines dur el seu temps...

Aquest és la tercera (i darrera) part de les Memòries d'Idhún, de la segona part ja vaig escriure aquí. Com ja vaig dir en el seu moment, aquests llibres són, suposadament, per adolescents, però a jo m'agraden prou, supós perquè encara sóc una mica paveta, je, je, je.

Per jo, el principal problema d'aquest llibre és que pesa 1 Kg 200 g (por ahí, por ahí). Sí, això és un problema, perquè quan te'n vas de viatge i t'agrada dur-te un llibre amb l'equipatge de mà, i aquest llibre pesa més d'un kilo, tot se complica molt. Sobre tot si també dus una motxilla amb un ordenador portàtil. I si has d'agafar més d'un vol el mateix dia. I si has de córrer aeroport a dalt i a baix per no perdre el vol. En aquell moment penses: "puta llibre!!". Però, així i tot, Panteón ha viatjat molt: ha estat a Xipre, a Múrcia, a Màlaga i a Sète... Em sap greu, Panti, ja no viatjaràs més, ja t'he acabat!!

Passant al llibre com a tal, no té moltes coses més que afegir de lo que ja vaig comentar per Memòries II. L'acció ara transcorre principalment a Idhún, el món dels tres sols i les tres llunes, malgrat surt de tant en tant la Terra. Idhún segueix tan fabulós com sempre: criatures estranyes, races sorprenents, personatges interessants,... I, aquesta vegada, a més, els poderosos deus (6+1) que es tornen importants personatges de la trama. Tal vegada aquest tercer m'ha agradat més perquè els personatges són una micona més madurs, però hi ha estones que se m'ha fet una mica pesat (molta batalla, molta lluita, molt d'amorio triple).

De nou, els meus personatges favorits no són cap dels tres protagonistes, sinó alguns secundaris: el mag Shail (aquí m'ha agradat més que Alsan/Alexander, se siente!!) i la semi-yan Kimara, sense dubte!! I, repeteix, la història tri-amorosa se'n fa una mica massa novel·lesca i pesada... Ah, un altre personatge que m'ha entusiasmat es Eva, però tenint en compte que no apareix fins a la pàgina 939 del llibre, doncs no se pot dir que l’hagi gaudida molt...

L'Epíleg és molt bo, m'ha encantat que la història tanqui així. I com bé diu l'autora, les Memòries d'Idhún acaben aquí per molt que els fans amb acné s'empenyin en que hi hagi més. La història està acabada i ben acabada. No me'n puc imaginar un final millor.

Ara m’estic llegint un llibre de només 680 pàgines.

Oportunitats perdudes

Tots hem perdut oportunitats interessants al llarg de la nostra vida. Oportunitats personals, laborals, afectives, socials, fraternals, sexuals,... Oportunitats perdudes n'hi ha de milers de tipus diferents. N'hi ha amb les quals podem viure tranquil·lament. N'hi ha que ens marquen per sempre. N'hi ha que es fiquen en el nostre cap per la resta de la nostra vida.

El penediment que generalment acompanya aquestes oportunitats perdudes és un sentiment ben fastigós. I, en molt de casos, no som conscients d'haver perdut una oportunitat fins després de bastant de temps. De vegades, quan fas la vista enrere i te'n dones compte que aquella resposta, aquell sí, aquell no, aquella decisió presa en un moment determinat ens va dur a perdre una oportunitat que, de cop i volta, se'ns obria davant o que fins i tot feia temps que esperàvem. Lo pitjor és quan, en el seu moment, no te n'adones de què has perdut una oportunitat. Simplement, sent que has pres una decisió o donat una resposta que fa que les coses siguin d'una manera determinada. I, molt probablement, si la resposta hagués estat una altra o la decisió pressa hagués estat diferent, les coses serien ben diferents.

Una de les pitjors coses de les oportunitats perdudes és que són úniques. Quan perds una oportunitat, tant si ets conscient com si no, sempre et queda l'esperança de pensar que hi haurà una segona oportunitat. Jo no hi crec en les segones oportunitats. Vull dir, tal vegada n'hi ha però, en general no hi hauríem de confiar... I, el pitjor del pitjor de tot, és si apareix una segona oportunitat i no ets conscient de què ho és... i la tornes a perdre. Una oportunitat perduda és un fàstic. Dues oportunitats perdudes sobre el mateix tema és simplement un desastre.

De vegades, costa tant distingir una oportunitat que és lògic que les perdem. Però de vegades són tan clares, hi ha tant de senyals o sensacions o el que sigui que t'indiquen clarament el camí i, en el darrer moment, pensam que no, que no pots ser, i feim marxa enrere. De vegades és només un gest, una paraula o una mirada el que marca la pèrdua d'una oportunitat que fa una mica de por que coses tant petites puguin influir d'una manera tan clara i brutal en les nostres vides.

La foto és de les salines del Mar Menor. No té res a veure amb el text, però la vaig fer ahir i m'agrada.