“Juntos, nada más” d’Anna Gavalda (llibre) i de Claude Berri (pel·lícula)

El primer llibre que vaig llegir d’Anna Gavalda va ser una col·lecció de relats que em va deixar una sensació agredolça. En aquells moments, vaig decidir que no em compraria cap altre llibre d’aquesta autora, per tant, quan la meva germana em va insistir en que havia de llegir aquest, me’l va haver de deixar.

Era molt escèptica jo, amb aquest llibre: no tenia molt clar que el volgués llegir, però quan tens dues veus que t’insisteixen que sí, que sí, que sí... doncs al final t’ho llegeixes.

“Juntos, nada más” és la història de tres personatges (quatre, en realitat) que són bastant desgraciats, cadascú en el seu nivell. Històries, famílies o esdeveniments passats els han marcat de tal manera que els impedeixen ser feliços, vivint unes vides que ni gaudeixen ni desitgen viure. Quan les seves vides s’entrecreuen (cosa no tan fàcil com sembla avui dia, malgrat tot tres viuen en el mateix edifici) tot canvia i, el que en un primer moment pareix una amistat impossible (tot tres són molt diferents), a poc a poc es delata com una realitat tan positiva per a tots com a imprescindible.

El que més m’ha agradat del llibre és que, malgrat la part negativa, agredolça i bastant trista que també conté, la història avança exactament cap a on jo desitjava que avancés. Així, les meves pors inicials (que la història fos al final més agre que dolça) es varen anar diluint a poc a poc i llegir-lo es va acabar convertint en un autèntic goig. Val tant la pena que, poc després d’acabar-m’ho, em vaig comprar un altre llibre de la mateixa autora. Jo sóc així.

I, l’altre dia, vaig veure la pel·lícula que hi ha basada en ell. Ja he parlat més d’un pic (un, dos, tres i fins a quatre pics!) sobre les (habitualment difícils) relacions llibres-pel·lícules i aquest podria ser un cas més per analitzar exhaustivament. La peli està bé, és amena i entretinguda, però és molt més positiva (quasi naïf), senzilla i plana. A la peli vaig tenir la sensació de què tot anava molt ràpid, tot passava massa ràpid (també és cert que un llibre els llegeixes en vàries setmanes i una peli la veus en un parell d’hores...). Els personatges no ho han passat tan malament (o almenys no ho semblen!), no tenen unes vides tan dures i complexes com al llibre, per tant la seva evolució és molt més plana i poc patent. Està bé, però no tant com el llibre. A més, els protagonistes són massa guapos, alegres i positius en comparació a les descripcions del llibre. Hagués estat curiós veure la peli sense haver llegit el llibre, no tinc ni idea de si m’hagués agradat molt, poc o gens.