És aquest un d’aquells llibres que tothom te diu que l’has de llegir i, és clar, al final, te’l llegeixes.
El vaig aconseguir fa mig any, en una de les meves visites habituals a un fnac, sempre que hi vaig a un lloc on hi ha un (en aquest cas, Barcelona).
En cert mode, aquest llibre m’ha recordat al de Calpúrnia Tate (malgrat sigui molt anterior i probablement la línia de pensament hauria de ser justament la contrària): en els dos casos, el seu protagonista és un/a nin/a que descobreix amb passió la natura que l’envolta. Però presenten algunes diferències, no només de narració (tercera vs. primera persona), d’espai (Texas vs. Corfú) i temps (finals del segle XIX vs. meitat del segle XX) sinó, i molt clarament, de to: mentre que el llibre de Calpúrnia és un llibre amable, aquest és un llibre molt més irònic i àcid. Però d'una ironia i una acidesa delicioses.
El llibre (que forma part d’una trilogia – he d’aconseguir els altres dos llibres ja!) narra els 5 anys que va passar l’autor de la novel·la amb la seva mare vídua i tres germans a l’illa grega de Corfú. Els animalons de l’illa, la seva família i altres gents que els envolten són tots personatges de la història, quasi tant com l’illa mateixa. Perquè entre les moltes coses que m’han agradat molt d’aquest llibre està, sense dubte la descripció que en fa de l’illa. Mai no hi he estat a Corfú, però pel que veig les experiències de l’autor en aquella illa no s’allunyen massa de les que jo mateixa vaig viure a Creta. De fet, totes i cadascuna de les descripcions que en fa de Corfú podrien aplicar-se a Creta (i m’atreviria a dir que a qualsevol illa hel·lènica).
Ja en la introducció, que comença amb una frase de la Reina blanca d’”Alicia a través del espejo” (Algunas veces he creído hasta seis cosas imposibles antes del desayuno), ens queda ben clar: Vivir en Corfú era como vivir en medio de la más desaforada y disparatada ópera cómica. Exactament igual que a Creta.
Òbviament, d’aquest llibre ja tinc marcades unes quantes frases per a la meva col·lecció de paraules i, disculpeu-me, no puc evitar copiar aquí algunes de les que m’han tornat fer sentir un lleuger sentiment d’enyor de la meva vida cretenca:
Poco a poco la magia de la isla se nos iba posando suave y adherente como un polen.
Poco a poco la primavera dio paso a los días largos, calurosos y cegadores del verano; las cigarras, chirriantes y excitadas por el cambio, hacían vibrar la isla entera con sus gritos.
El invierno solía llegar suavemente a la isla. El cielo seguía siendo claro, el mar azul y plácido, y el sol seguía calentando. Pero en el aire había como una incertidumbre.
“... aquí en Corfú la realidad... eh... se anticipa, por así decirlo, al arte”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada