Santorini

Ja que el cap de setmana se m’ha fotut (jo hauria d’estar ara a la illa d’Ios, però el temporal marí ho ha impedit), aprofitaré per recordar una altra illa on vaig estar fa dues setmanes en companyia de les meves visites: Santorini.

Santorini és un petit arxipèlag de les illes Cíclades, un destí turístic molt important, cosa que no el fa desmerèixer en bellesa i màgia. I què ho fa tan especial? Santorini (de Santa Irene) és un volcà, un volcà enfonsat.

Diuen que la seva erupció va ser responsable d’un tsunami que va fer malbé a la civilització minoica de Creta. Una erupció brutal que va enfosquir el cel terrestre durant alguns dies. També diuen que podria ser la famosa Atlàntida perduda. Sigui com sigui, és una illa preciosa, amb uns penya-segats sorprenents, plena de roca volcànica i salpicada de casetes i esglèsies blanques amb finestres i teulades blaves, tan típiques de les postals i anuncis turístics grecs. Blanc i blau dels edificis, la mar i el cel, negre i vermell fosc de la terra i les roques. El contrast de colors és fabulós.

És un lloc per anar-hi, per passejar, per gaudir sense presa, i millor en temporada baixa. Sí, hi ha molt de turistes, sí i probablement sigui així tot l’any, però així i tot val la pena anar-hi.

Jo vaig gaudir moltíssim de fer fotos i més fotos. Cada poble, cada terrassa, cada casa, cada color, cada indret és per recordar. No m’hagués importat quedar un parell de dies més.

That thing about the Greek toilets

M’ha costat una mica trobar-li un títol a aquest post i al final he recorregut a l’expressió que una amiga anglesa va utilitzar per definir una peculiaritat d’anar al lavabo aquí a Grècia.

I què té d’especial anar al lavabo a Grècia? Idó que no pots tirar cap paper al wàter. Cap. I no estic xerrant només d’un mocador que utilitzes per sonar-te el nas o per llevar-te el maquillatge (com en aquell anunci d’estalvi d’aigua que deia “total, no pasa nada”). No, estic xerrant de qualsevol tipus de paper, incloent el que s’utilitza quan (precisament) vas al lavabo.

Aquesta va ser una de les coses que més en va cridar l’atenció en arribar a Creta. En un principi, pensava que that thing about the Greek toilets només passava en el meu apartament –ni és luxós ni ultra-modern precisament-, però després vaig veure que també era habitual a bars, tavernes, a l’Institut on faig feina i a tota banda on hagi un lavabo (malgrat sigui d’aquest que només és un forat en terra, que també n’hi ha). Després, vaig pensar que només passava en aquesta illa, no tan avançada (en molts d’aspectes) com la resta d’Europa, però em vàrem dir que no, que that thing about the Greek toilets també succeeix a Atenes . Jo, que hi vaig estar fa un any, no ho record, però m’hauré de fiar de les meves fonts d’informació.

No vull convertir aquest post en un post escatològic ni xerrar sobre la (falta d’) higiene de that thing about the Greek toilets, sinó que volia aprofitar per mostrar la varietat de ferratines que existeixen per recordar als autòctons i (supós que sobre tot) als al·lòctons that thing about the Greek toilets. N'estic fent una col·lecció de fotos d'aquestes.

I ja sabeu, donde fueres...

Llibres que han viatjat fins a jo

Ara que ja no em quedava per llegir cap dels llibres que varen viatjar amb jo, i aprofitant les visites de la setmana passada, tenc una nova fornada de llibres per llegir!

- Villa Diamante de Boris Izaguirre (cortesia de mu mare)

- Moby Dick de Herman Melville (en anglès)

- El Señor de los Anillos I. La comunidad del anillo de J. R. R. Tolkien (que ja el llegit, però repetiré)

- El Señor de los Anillos II. Las dos torres de J. R. R. Tolkien (que vaig començar llegir i no vaig acabar mai)

A més, fa ja unes setmanes, vaig comprar un altre llibre que encara no he llegit:

- The Island de Victoria Hislop (l’illa a la qual es refereix és, òbviament, Creta)

Encara no he començat cap, no sé per on fer-lo. Deixaré un pel (llarg) viatge de tornada.

Frappé

Fa uns anys, durant un estiu, es va intentar posar de moda un cafè de Nescafé que es deia Nescafé frappé. Era un d’aquest invents que es treuen cada certs temps i que simplement no funciona, per motius no sempre clars. Per això, quan vaig arribar aquí, em va sorprendre descobrir que el cafè frappé és quasi, quasi, la beguda nacional de Creta i, per extensió, de tota Grècia.

No ets un cretenc vertader si no dus un frappé a la mà i atures la teva jornada laboral vàries vegades al llarg de dia per preparar-te un parell de frappés. Hi ha una frappe-mania absoluta. A la feina, a primera hora del dematí cretenc (és a dir, devers les 10 i mitja), només veus arribar cares adormilades aferrades a un frappé. I hi ha més màquines estranyes per preparar cafè que aparells científics. Per tot venen no només els tassons allargats amb un tap esfèric i un foradet per ficar la palleta i preparar-te el frappè quan vulguis, sinó també tassons més petits amb el cafè en un sobret, on només falta ficar-li aigua freda i tens un frappé instantani, com si d’una vulgar fast-drink es tractàs.

Jo, que no sóc gens cafetera, estic disposada a provar el frappé només per integrar-me i sentir-me una mica més cretenca. Si des de que estic aquí he canviat tant que ja veig la vida amb parsimònia, prenc cervesa Mythos i menj cogombre, el següent pas és, òbviament, prendre cafè frappé. Jur que ho intentaré.

La foto, d’ahir a Heraklion, d’un frappé en mig d’una obra.

Setmana llarga aquesta, plena de turisme involuntari i obligatori (sí, sí...) i una mica de feina a hores intempestives...